GUARDEU-ME LA PARAULA

Espectacle teatral basat en textos de Xavier Amorós

Companyia El Trole, Reus, 12 de novembre de 2023

Direcció

Ramon Llop

Textos

PERSONATGES (per ordre d’aparició)

AMORÓS 1: Xavier Amorós a setanta anys, quan redacta els llibres autobiogràfics

AMORÓS 2: Xavier Amorós a quaranta anys, al moment de la poesia de maduresa

AMORÓS 3: Xavier Amorós a divuit anys, quan mor el seu pare

LA VEU diu diferents textos memorialístics de Xavier Amorós

ÀVIA DE MAIALS: Àvia materna de Xavier Amorós

TERESA MIQUEL: Teresa Miquel Pàmies (1900-1988)

SENYOR GAIETÀ: Gaietà Virgili Veciana (1878-1953)

SANTA: Joaquim Santasusagna Vallès (1899-1982)

SECA: Salvador Vilaseca Anguera (1886-1975)

GIRÓ: Carlos Giró Puig (1917-1976)

GORT: Josep Maria Gort Sardà (1912-1972)

ARNAVAT: Josep Maria Arnavat Vilaró (1917-1976)

FERRATER: Gabriel Ferrater Soler (1922-1972)

ESPRIU: Salvador Espriu Castelló (1913-1985)

LLEVAT: Francesc Llevat Rossell (1909-1978)

LLÁCER: Isabel Llácer Gil de Ramales (1947-2014)

FONTANA: Enrique Fontana Codina (1921-1989)

CAUDILLO: Francisco Franco Bahamonde (1892-1975)

PRIMERA PART

1. ELS ORÍGENS

(A l’escenari, una pantalla darrere, una tarima al mig, i davant un faristol a l’esquerra i una taula braser a la dreta dels espectadors. Quan puja el teló, AMORÓS 1 és al fons i LA VEU al faristol. L’ÀVIA DE MAIALS seu a la taula braser pelant patates. AMORÓS 1 avança lentament, en línia, vers la part anterior de l’escenari, duent l’edició d’El camí dels morts, de 1996.)

AMORÓS 1: (Fulleja el llibre, el tanca, es mira el públic que té davant i seguidament s’hi dirigeix) Publicat, l’any 1996, el meu relat de caire autobiogràfic El camí dels Morts, tenia decidit de no continuar l’exercici memorialístic. Però em vaig adonar que, per fer-ho amb una certa propietat, no em tocava altra remei que seguir el mateix camí.

Aquest és un llibre subjectiu. Però, com que l’he redactat en primera persona i jugo amb cartes vistes, hi he aplicat un esforç considerable de reflexió constant, i he procurat estirar tant com he pogut cap a l’objectivitat.

(S’escolten els ocells i el vent entre els arbres. Comença una projecció de Maials, que ens transporta al color del seu paisatge. Acaba quan els personatges comencen a parlar.)

AMORÓS 1: (Del primer terme estant:) Els avis materns, tenien la casa a Maials, a un altiplà de les Garrigues, un terme lleugerament ondulat que té dues coloracions molt distintes: ocres i torrats vermellosos durant nou o deu mesos de l’any, i el verd intens del sembrat jove de març fins a maig.

LA VEU: Maials era un poble d’ametllers, de blat i d’oli. L’oli té el gust de l’oliva madura, de l’oliva morta pel fred, de l’oliva on mai s’ha cagat la mosca. Totes les collites estan sempre amenaçades per la secada, car a Maials no hi plou ni remotament, i sort que, quan ho fa per miracle, la terra argilosa no amolla l’aigua ni per mal de morir.

ÀVIA DE MAIALS: Els ametllers floreixen tard, sobretot si ho mirem des de vora mar, i sempre torna a glaçar quan estan florits. El blat de Maials és fort. Fa un pa consistent que és un baluard contra la fam. Molta gent viurien exclusivament de pa amb oli de Maials.

AMORÓS 1: (Acostant-se a l’àvia de Maials) La mare era la filla petita de tres germans, va conèixer el pare venint a proveir a Reus des de Maials...

ÀVIA DE MAIALS: ...perquè l’avi necessitava comprar vellut a cal Blasco, a la plaça del Mercadal.

AMORÓS 1: (Es posa darrera de l’àvia, de cara al públic) A l’àvia, el que més li agradava del món eren les truites d’espinacs. Cosa difícil, que consti, perquè un ou no es gastava així com així.

ÀVIA DE MAIALS: (S’aixeca de la cadira tot mirant AMORÓS 1) Un ou sencer només se’l menjaven els malalts... (Surt per l’esquerra de l’actor)

AMORÓS 1: ...almenys en aquells medis rurals, i potser en la majoria del nivells ciutadans, i un ou cargolat –una truita a la francesa, vaja– era un luxe difícilment concebible.

(Es projecta un vídeo sonor amb imatges de Pradell. Després apareix a la pantalla Xavier Amorós en persona llegint el primer poema d’Enyoro la terra. Quan acaba, la imatge queda congelada fins a la següent projecció, i així successivament pels restants poemes que llegirà Amorós.)

ENYORO LA TERRA, I

Sóc al Pradell de les cinc del matí,

a la deu mateixa de l’aigua.

Veig els barrancs de tres en tres

i els pins malaguanyats,

i començo a comprendre

el perquè de les coses meves.

Jo també moriria

com les vinyes que moren pujant.

I em dol no tenir set

mentre la gana és viva.

I oblido,

al migdia,

a l’ombra,

dins la flaire animal

de la figuera.

Sento el colp de molts càvecs alhora,

com si s’hagués romput

la corda del temps.

Evoco

aquell fang nobilíssim

que feia dolorosa

la partença.

AMORÓS 1: A través del pare i de l’avi patern vaig aprendre a estimar Pradell. Són ells els qui, sense proposar-s’ho, em van ensenyar a estimar el poble: "el bressol on no vaig néixer".

(AMORÓS 1 s’acosta a la taula. AMORÓS 2 entra per la dreta. Miren la pantalla, on hi ha Xavier Amorós llegint “Enyoro la terra, V”.)

ENYORO LA TERRA, V

Per camins de recança

arribo

al llindar del meu poble.

Em criden

subterranis arams

i el bressol

on no vaig néixer.

I la llar

amb les pedres glaçades.

Pels carrers

costeruts i difícils,

m’eixuga el front

el drap de lli de l’aire

secularment intacte.

AMORÓS 1: (Dirigint-se a LA VEU:) El meu pare només tenia set anys quan quedà orfe de mare. Com que el forn de l’avi i els trossets de terra havien de ser per al germà gran, per a l’hereu, a onze anys i mig el pare va baixar a Reus i entre tots el col·locaren d’aprenent en una botiga de roba. A cal Marquet, al carrer de Monterols.

LA VEU: Llavors els aprenents treballaven tot el dia i part de la nit, i dormien damunt del taulell.

AMOROS 1: (Dirigint-se a LA VEU:) A vint-i-tres anys el pare es va establir pel seu compte. Va posar una botiga amb dos socis més: li van dir Las Américas. Els va anar bé. (S’asseu)

(AMORÓS 2, des de l’entarima’t, mira a la pantalla una foto de Xavier Amorós, molt petit, amb el seu pare. Llavors diu el següent poema:)

AMORÓS 2: EN MEMÒRIA

Et veig a la botiga dels teus somnis,

cordial amb tothom, perfumat de tabac,

rodó d’acomplir el que et pertoca,

fill de Pradell, veí de Reus. Pare.

(AMORÓS 1 i AMORÓS 2 miren atentament la pantalla per escoltar “Enyoro la terra, XII”, recitat per Xavier Amorós. Quan s’acabi la poesia, AMORÓS 2 sortirà d’escena per on havia entrat.)

ENYORO LA TERRA, XII

Tota la nit que sento

els perdiguers del temps

lladrant cara la lluna.

Ara m’aixeco

i dintre el sol repasso

antics rosaris.

Sóc al Pradell de sempre

i acordo

el ritme del respir

al compàs d’aquest aire.

Humilment m’arrecero

a l’ombra del meu pare

i em confonc amb la terra.

Reposo

tan pròxim a la deu

que sento néixer l'aigua.

(A la pantalla, imatge del passadís d’un internat.)

PARE PROCURADOR: (Entra amb AMORÓS 3, a les fosques) Mare de Déu! Sí, sí. Sí, senyora, d’acord. Ho sentim molt. Que la pietat de Déu l’acompanyi. (Soroll de penjar un telèfon)

(Hi haurà una maleta a la tarima, que s’il·luminarà. El PARE PROCURADOR i AMORÓS 3 són també a la tarima. El primer es dirigeix al segon. AMORÓS 1, des de la taula, observa l’escena a la penombra.)

LA VEU: El dia sis de setembre de mil nou-cents quaranta-u, a mig matí, el van cridar urgentment de la secretaria del col·legi dels Escolapis de Barcelona i el pare procurador el va rebre amb una cara molt circumspecta.

PARE PROCURADOR: (A AMORÓS 3:) Acaben de telefonar de Reus, de parte de su familia, perquè vagi immediatament cap a casa. Su padre ha tenido una hemorragia, y ha perdido mucha sangre.

(Acabada la intervenció, el PARE PROCURADOR desapareix per darrere. AMORÓS 3, maleta en mà, s’adreça en primer terme al públic.)

AMORÓS 3: El pare procurador em va dir, al final, que el pare es moria. Vaig marxar de seguida. Tenia un examen el dia següent i ja no m’hi vaig presentar. I vaig passar un any llarg, potser un any i mig, sense tornar a veure, ni remotament, Barcelona. I, encara, quan hi vaig tornar, només va ser una visita llampec, com totes les que després hi hauria de fer. (Surt per la dreta)

AMORÓS 1: (S’aixeca de la taula i avança lentament fins a primer terme) En morir el meu pare, a primers de l’octubre del 1941, havia deixat automàticament els estudis. (Pausa)

He de dir que l’abandó dels llibres de text no em va produir cap gran disgust.

En tot cas, em va saber molt de greu haver de deixar Barcelona i més tenint en compte que, ara, hauria pogut campar-me-les per una Barcelona del tot franca, on creia que m’hauria obert alguna mena de camí en el doblatge de pel·lícules després d’una prova reeixida que havia fet l’estiu anterior.

Després de la desgràcia, sense el pare, no hi va haver cap vacil·lació respecte al meu destí i vaig entrar a treballar al negoci de venda de teixits que el pare tenia amb dos socis més al carrer de Llovera de Reus, en una part dels immensos baixos de cal Bofarull. Sigui com sigui em vaig trobar allí, a Les Amèriques.

LA VEU: Quan el 1945, Xavier Amorós va explicar que escrivia versos, el senyor Santasusagna es va mostrar encuriosit i va dir que els hi portés de seguida.

AMORÓS 1: (En to de confidència, es dirigeix al públic) La meva mare, dels meus versos en deia versets, contrastant-los amb els de la meva germana Eulàlia, als quals considerava del tot seriosos perquè havia fet una carrera universitària que valia molts diners, trinco-trinco.

(Pausa. Lentament, treu de la butxaca un paper doblegat, el desplega i mig llegint es dirigeix al públic com si fes una conferència) Vaig començar a entendre que, segurament, el clima de cada poema pot ser un dels secrets de la poesia. El llenguatge crea una realitat superior, i això és aquest clima. Dins d’ell, es dona o pot donar-se, el prodigi que, en la fusió de fons i de forma, produeix el contingut poètic.

He parlat del llenguatge senzill, d’expressió planera, col·loquial, reforçat per girs que tenen un gran poder expressiu dintre les formes verbals quotidianes, dintre del nostre parlar de cada dia. Aquest és el llenguatge que jo estimo més en poesia.

Els procediments gens tradicionals dels meus intents poètics, coincidents avui amb els de molts escriptors de les noves generacions, negligeixen un instrument, molt emprat fins ara, dintre del terreny de la literatura versificada: em refereixo a la metàfora complexa.

2. LA POESIA

(Tots els actors són a escena, uns asseguts, d’altres al terra i la resta, darrera. AMORÓS 2 és dret a la taula braser i comença a dissertar. S’adreça tant al públic de platea com als actors.)

AMORÓS 2: L’evolució de la poesia de Xavier Amorós és un reflex de la seva evolució intel·lectual i, si m’ho permeten, moral.

Podríem definir un poeta, entre d’altres maneres, com aquell que parla o, millor, com aquell que canta el món. I el món que apareix en les elaboracions de cada poeta es va fent més complex, més problemàtic, a mesura que l’autor va madurant com a persona, i se’n va fent més complexa la seva visió.

Doncs, això pot explicar en primera instància com va canviant la poesia d’Amorós. A més, ell cantava allò que veia. No es tracta d’un poeta d’aquells que elaboren les seves sensacions de manera introspectiva, almenys aparentment. Així, els seus primers poemes corresponen als d’una persona que, de ben jove, d’una part imita formalment els seus models, i d’una altra té una visió del món nítida i simple.

De vegades, aquesta netedat de la veu dels poetes més joves genera grans obres literàries, i en altres casos els poemes milloren a mesura que el seus autors van fent més complex el seu discurs.

Però, perdonin la digressió. Xavier Amorós va començar a escriure amb setze o disset anys uns poemes semblants als que havia tingut al seu abast. Les circumstàncies vitals no van afavorir que obrís, des dels primers anys, l’àmbit de les seves lectures. El resultat fou una poesia clara i neta, encara que, diríem, poc ambiciosa.

La poesia és paraula en el temps. Això es podria dir gairebé sempre, però de moment em valdria aquesta frase. I l’encert d’un poeta és escriure d’una manera adequada a l’època que li ha tocat viure; ser la veu del seu temps. Motiu pel qual, el primer Amorós, ancorat com estava en models precedents, defuig aquesta ambició. Això sí, la seva poesia, musical i neta, va tenir bona acollida en els cercles pròxims.

(Agafa un foli escrit, i es dirigeix a DOLORS QUINTANA:) Dolors, sisplau, pots llegir, com exemple, aquest poema?

DOLORS QUINTANA: EL BES, EL VENT, LA TARDA

L’amor se l’enduu el vent.

No atiïs la basarda

que amaga el pensament.

El vent s’enduu la tarda.

El bes, el vent, la lluna.

Tot just comença el cant

la flauta inoportuna

El bes, el vent se’n van.

Només queda la lluna.

ACTOR: Aquest èxit domèstic, en un moment d’aïllament per a les lletres catalanes, podia haver estat un parany per a la seva evolució?

AMORÓS 2: (Mig seu damunt la taula) De fet, ho va estar, ja que va insistir en aquesta línia estètica durant una pila d’anys; tot i que, poc a poc, va créixer en ell el sentiment que allò que escrivia no era el que realment volia dir.

A la poesia sobre sentiments, que sol ser la més convencional, hi incorpora altres focus d’interès. Explora la identificació amb l’entorn, amb la terra, amb els ancestres. En aquest procés, abandona les formes clàssiques de metre i de rima per introduir el vers lliure. El seu llenguatge, tot i que mai no havia caigut en el cultisme ni en el recaragolament, va anar despullant-se i es va tornar més planer.

Aquest procés es produeix durant els anys cinquanta, i ell mateix el relaciona amb la descoberta dels poetes italians del moviment anomenat hermetisme: Quasimodo, Montale, Ungaretti i Pavese. L’hermetisme concebia la poesia com una revelació en què el poeta expressa l'essencial amb un llenguatge evocador i carregat d'imatges. La foscor, és a dir, l’hermetisme, de passada, havia servit els poetes per burlar la censura feixista i molts dels autors van evolucionar cap a una poesia compromesa políticament i socialment, que es podria emmarcar en el que fou el neorealisme. Això mateix passa amb Xavier Amorós.

(Sense deixar de parlar es dirigeix a les escales que fan de pont d’unió entre l’escenari i la platea. Baixa a la platea.)

De la mà d’aquestes influències, fa un itinerari que el porta a una poesia, encara amarada de simbolisme, que s’acaba inserint al moviment del realisme social, que aquí es digué realisme històric.

(De la platea estant i s’adreça a un suposat espectador i li dona un foli escrit) Sisplau, Josep Maria, podries llegir aquest altre poema?

JOSEP M. PINYOL: “Record de l’Institut”?

X. AMOROS 2: Sí. Aquest.

JOSEP M. PINYOL: Hi havia una gran cridòria

i aquella olor que sempre,

matí i tarda, es flairava.

Els coloms no servien per res

i, tanmateix, i eren,

igual que el sortidor

i els tarongers de fruita amarga.

Hi havia les pissarres de fusta,

que en deien encerado,

i gent gran amb cares llargues,

amb cara de guanyar-se el pa de cada dia.

I la cridòria nostra,

i noies diferents, de tres o quatre menes.

i no res més, em sembla.

X. AMOROS 2: Josep Maria, llegeix ara el següent: “No en donaria ni cinc cèntims”.

JOSEP M. PINYOL: No donaria ni cinc cèntims

per la lloada majestat de les àvies,

assegudes a la gran balconada

que surt, encara, sobre les suors del masover.

L’aigua de la bassa rentava els peixos inútilment vermells

i al rafal s’assecaven, púdicament, els fesols de guardar, de la tardor.

I sempre la tartana es mantenia alerta,

a punt d’enfondir les roderes de l’altra primavera,

mentre les granotes aixecaven l’única veu autènticament lliure.

Els carros de soroll passaven invisibles,

per camins fondos més invisibles encara,

i els avis tornaven de les seves botigues

amb la barba esborrifada d’un vent fals.

No donaria ni cinc cèntims

per la pietat de les àvies

que passaven el rosari amb els dits àgils

de fer puntes de coixí.

AMORÓS 2: L’adopció de l’estètica del realisme històric, segons el meu parer, es va anar produint de manera natural en avançar en la seva evolució formal cap al despullament; i també mitjançant la incorporació de procediments de Bertolt Brecht, de Vladimir Maiakovski o d’Evgueni Evtuixenko. Alguns d’aquests no eren fàcilment accessibles, de manera que els va llegir en traduccions d’editorials llatinoamericanes.

ACTOR: I què li interessava més, d’aquests autors?

AMORÓS 2: Admirava la seva capacitat de despertar l’atenció, i fins i tot el fervor, de grans quantitats de seguidors. Els poetes soviètics havien omplert estadis de gent delerosa d’escoltar-los recitar els seus poemes. I Brecht té una vessant inequívoca de professional de l’espectacle, que es reflecteix en la seva poesia. Per Xavier Amorós, la poesia social havia de ser popular, i capaç de despertar l’interès de la majoria de la gent. A més, havia de ser concebuda per ser dita en veu alta, com passava clarament amb aquells autors.

Ara, l’Antònia Farré podria llegir aquests dos altres poemes: (Li dona un paper amb els poemes)

ANTÒNIA FARRÉ: NO HI HAVIA RES A DIR

No hi havia res a dir. Totes les fruites

eren ja als canyissos, i els munts

d’ametlla i d’avellana jeien

a les golfes, així com el vi,

abundós entre la misèria, omplia

els cups de l’entrada i del celler.

Érem al novembre i plovia de valent.

Això significava que l'any vinent també hi hauria

les trumfes i les cebes necessàries.

No hi havia res a dir, i ningú

no deia res; aquesta és la veritat.

Però a mi em semblava que ploraven,

després de morts, pels seus fills.

I no es veia persona,

animal

o cosa

que pogués consolar-los.

(Quan diu el segon poema, els actors en escena diran també amb ella cada tornada —“Apa, Genoveva, fes via.”)

LLETANIA DE LA NOIA A LA MÀQUINA

—Jo volia sortir.

—Apa, Genoveva, fes via.

—Però aquest mes no arriben.

—Apa, Genoveva, fes via.

—A fora el diumenge bull com un dimoni.

—Apa, Genoveva, fes via.

—I jo, fermada a la màquina.

—Apa, Genoveva, fes via.

—El pare i mon germà són al futbol, és clar.

—Apa, Genoveva, fes via.

—I jo de cap a la feina.

—Apa, Genoveva, fes via.

—No hi ha festa que valgui.

—Apa, Genoveva, fes via.

—Què fas, mare? Fa estona que no et sento.

—Apa, Genoveva, fes via.

AMORÓS 2: Ens equivocaríem si féssim una lectura de la poesia de Xavier Amorós exclusivament des del prisma de la poesia social.

Abans parlàvem del poeta com a intèrpret del seu temps, i la seva poesia descriu la societat que l’envolta en termes, de vegades de crítica social, i en d’altres com a retratista de la condició humana.

Una part dels poemes revela un home que veu amb desencís la seva situació, semblant a com ho feien, no gaire lluny en el temps, els existencialistes francesos. L’étranger, de Camus, va aparèixer el 1943, i La nàusea, de Sartre, el 1938; i revelen el desarrelament i l’angoixa davant de l’absurd humà, que de vegades traspua la poesia de Xavier Amorós.

Escoltem “Fi de setmana” i “El primer”. Els dirà la Marta Llorens.

MARTA LLORENS: FI DE SETMANA

Pels carrers

amb nocturnes remors de dissabte,

camino.

De lluny,

veig rostres, alegres

només per unes hores,

a l'interior dels bars.

Veig també, més amunt,

molt llunyanes,

les llums dels salons invisibles.

Vagarejo pels llimbs

de la classe mitjana.

El diumenge al migdia,

faré cap a la platja.

M’ompliré d’aquell sol hivernal

que tranquil·litza els polsos.

I donaré les gràcies.

EL PRIMER

Va arribar un dia gris.

Suposo que tenia

una por estranya als ulls.

Tot li semblava inhòspit

—segueixo suposant-ho—

i, a la vegada, amic.

A les primeres obres,

baixant de l'estació,

va trobar feina.

Uns quants es preguntaren d'on sortia.

Algú va dir:

deu ser un home del sud.

Aviat l'oblidaren.

(Quan acaba de recitar els dos poemes, AMORÓS 2 puja de nou a l’escenari i segueix:)

AMORÓS 2: La poesia d'Amorós és un producte literari que dialoga amb els estímuls que rep del cinema, del teatre i de la literatura, i reflecteix les relacions socials que es produeixen al seu voltant: el Reus de la postguerra i dels anys posteriors.

Hi ha un notable paral·lelisme entre el retrat de la postguerra espanyola a Reus, que fa Amorós en els seus poemes i la producció literària i cinematogràfica de la postguerra europea en general. L'home de la seva poesia és un home desencisat i infeliç, convençut que la causa de la seva infelicitat és la realitat social que li toca viure.

Reduir això a una denúncia de la dictadura franquista potser era normal en el context en què es va donar a conèixer la seva poesia, però és insuficient. L'art més important de l'època porta aquest mateix aire. Una mostra n’és el cinema. En efecte, el cinema neorealista italià i l'espanyol també marquen uns tons més pròxims a la poesia de Xavier Amorós que els textos d'altres poetes de la seva generació.

Resulta il·lustratiu manifestar que, tal i com passava amb molts intel·lectuals catalans de l'època, la finestra al món de Xavier Amorós era, sobretot, la revista Destino, a la qual estava subscrit. També va ser un seguidor, més o menys fidel, de les revistes Laye, El ciervo i Film ideal.

Aquestes publicacions, poc o molt, van conformar o condicionar les seves inclinacions estètiques. De ben segur que li serviren per evidenciar el desajustament, cada vegada més evident, que existia entre la seva poesia i l'evolució de les diverses manifestacions artístiques i literàries de l’època.

Per acabar aquesta dissertació, escoltem la Rosa Mateu, recitant l’últim poema.

ROSA MATEU: VINDRÀS AL MEU COSTAT

Però tu, finalment,

vindràs al meu costat

i no em sentiré sol.

Endreçaré una mica el meu calaix

i em trobaré a la mà

petites esperances

que abans no hauria sabut veure.

Altre cop,

tindré fe en el demà.

I tornaré a la feina

sense gestos dramàtics

que facin més grotesca

la meva hipotecada,

trista figura d’home.

SEGONA PART

EPISODI 1: LA SENYORETA MIQUEL

LA VEU: (Darrera del faristol, i dirigint-se al públic:) La senyoreta Miquel —tal com li deia tothom— era una persona moderada en política i, a més, religiosa. Era professora de francès, de grec, de llatí i de català. Posseïa un bon gust innegable per a la literatura i per les formes d’expressió, per les paraules i la seva utilització.

AMORÓS 1: (Mentre la LA VEU parla al públic, ell avança des de la tarima fins a primer terme. Repassa un foli escrit que duu a les mans. Quan arriba davant, s’atura, mira a platea i diu:) Quan vaig començar a atrevir-me, per ple convenciment, amb els poemes sense rima i sense ritme regular, la senyoreta Miquel va seguir fent-me les correccions —i ho va voler fer sempre, en tota mena de text, fins a darrera hora, fins que va emmalaltir sense remei— però em va fer saber categòricament que aquells textos, per a ella, no tenien res a veure amb la poesia.

(MIQUEL vesteix de dona gran, duu ulleres i un mocador al coll. Entra i s’atura al costat de la taula.)

AMORÓS 1: Sempre recordaré el comentari de la senyoreta Miquel després de llegir el poema...

TERESA MIQUEL: (Mirant AMORÓS 1) Dona’m! (Agafa el foli, seu a la cadira, i llegeix per ella. Després el mira de nou i declama en veu alta:)

A LA PÀTRIA

Feu-la lliure i suau,

blanament ajaguda

en el concert dels pobles,

perquè pugui oblidar-la.

(S’alça de la cadira i branda el foli:) Què us han fet les pàtries! Què us han fet les pàtries!

EPISODI 2: MOËT CHANDON

(Es projecta una imatge de la Plaça de Prim de Reus als anys vint.)

LA VEU: El senyor Gaietà era cafeter, però també polític —republicà i anticlerical— i, a més, corredor financer, perquè va començar negociant hipoteques entre particulars i va acabar essent representant per a Reus, i per a allà on convingués, del Banco Hipotecario de España. Ell parlava dels rics però no hi badava. Més aviat se’n burlava si en tenia motius.

(Comença a desfilar de bracet pel passadís central del teatre una parella sofisticada, el SENYOR duu un canotier i la SENYORA una pamela extremada, fuma amb ostentació amb una llarg broquet.)

AMORÓS 1: (Dalt de la tarima, pren cafè assegut a la terrassa d’un cafè de l’època) Era com un sant laic, el senyor Gaietà Virgili, però en els negocis resultava una mica murri. Si no ho hagués estat, no hauria subsistit a la plaça Prim. M’explicava les seves murrieries triomfants però també alguna operació de la qual havia sortit esquilat.

(S’aixeca, tot desplaçant-se a un extrem de la tarima) Em contà, diverses vegades, que, un parell o tres d’anys després d’acabada la guerra europea, des del cafè, va veure sortir una parella elegantíssima del pròxim i luxós Hotel de Londres; un senyor i una senyora vestits com no se’n veien a Reus i això que els burgesos locals anaven mudats.

(La parella puja les escales que connecten la platea amb l’escenari. Una vegada dalt, pugen a la tarima per l’escaló. AMORÓS 1 esdevé espectador del propi teatre) La dama duia un capell considerable. Van donar un tomb per la plaça i es van asseure en un dels vetlladors dels que ell tenia situats a l’illa central.

(La parella s’atura. Guaiten la plaça, gesticulen buscant una taula lliure a la terrassa i seguidament, havent-la trobada, s’hi apropen i s’hi asseuen. Un mosso ve de pressa, recull la tassa de cafè buida i neteja la taula.)

CAMBRER: Que desitgen prendre, els senyors?

SENYOR: Una botella de xampany Moët Chandon.

CAMBRER: Perdoni... Una què?

SENYOR: Una botella de xampany Moët Chandon ben fresc, si pogués ser, frappé.

(Desconcert del CAMBRER. Crida el SENYOR GAIETÀ, que compareix i s’excusa de no poder-los satisfer. Ambdós segueixen la pantomima. La parella, davant el fiasco, s’alça i marxa, altiva, per l’escaló de darrera la tarima. El SENYOR GAIETÀ es queda, astorat, fins al final.)

LA VEU: El cambrer va quedar badant: no sabia de què li parlaven. Va cridar el senyor Gaietà, el qual va haver de donar excuses per la doble ignorància: tampoc coneixia aquell xampany.

AMORÓS 1: (Baixa de l'entarimat, mentre LA VEU parla i avança fins arribar a primer terme) El distingit personatge va alliçonar-los amb amable paciència i va expressar la seva enorme sorpresa que un establiment tan important no conegués l'excelsa beguda. El senyor Gaietà va quedar una mica encorregut, com si l’haguessin agafat en falta.

LA VEU: Dues setmanes després va comparèixer un viatjant, un representant, també de categoria però no tanta i els va oferir xampany Moët Chandon.

AMORÓS 1: El senyor Gaietà Virgili es va mostrar disposat ipso facto, a comprar-ne mitja dotzena de caixes. Però el viatjant el va advertir que aquella marca d’alt nivell mundial només acceptava comandes mínimes de vint caixes. El senyor Gaietà va quedar sorprès, però hi va accedir. No es podia quedar sense tenir al cafè, a l’establiment, aquella excelsitud.

LA VEU: Van passar setmanes, bastants mesos, i algun any, i amb gran sorpresa del seu comprador, les etiquetes del Moët Chandon es van anar esgrogueint a les prestatgeries de l’establiment, enganxades a les ampolles immòbils; i les dinou caixes no encetades s’omplien de teranyines al fons del magatzem.

AMORÓS 1: Ningú no demanava aquell xampany, ni per cap d’any ni per revetlles.

(AMORÓS 1 es dirigeix a la taula braser, agafa una ampolla de Moët Chandon que hi ha, n’omple dues copes, s’apropa a LA VEU, i brinden.)

LA VEU: A Reus, ningú no coneixia aquella marca i, per tant, ningú no la desitjava. Va quedar clar que la visita de la refinada parella no havia estat altra cosa que una operació de màrqueting avant la lettre.

EPISODI 3: SANTA I SECA

(Un teatrí de guinyol, que baixa del teler, és a l’escenari. Dos capgrossos encarnen SANTA i SECA. Esperen, cadascú a un costat del teatrí.)

AMORÓS 1: (Al públic:) Abans de la guerra, Josep Iglésies, Joaquim Santasugsagna i Salvador Vilaseca havien estat molt amics. Al petit món de Reus, formaven una colla d’intel·lectuals, diguem-ne noucentistes. Però ara el Joaquim Santasusagna (Entra al teatrí el capgròs del SANTA i saluda) i el doctor Vilaseca (Entra al teatrí el capgròs del SECA i saluda) no es podien filar. (Els dos capgrossos es donen l’esquena, al mig del teatrí) El Vilaseca parlava malament del Santa i l’anomenava, sense fallar mai, amb el cognom escurçat, i el Santasusagna deia mal del Seca també escapçant el cognom igualment compost, però, en aquest cas, sense cap èxit.

AMORÓS 2: El Santasusagna acusava el prehistoriador i psiquiatre de no respectar la catalanitat, d’esquivar qualsevol mesura catalanista, d’adular les autoritats franquistes, d’ocupar-se principalment dels seus interessos i de ser poc rigorós en els textos.

(SANTA entona la La Santa Espina, burlant-se del SECA, que replica menyspreant-lo. Entra AMORÓS 1.)

AMORÓS 1: El metge, en l’altra postura d’aquest possible pòdium reusenc, on és difícil concedir la prioritat, per la seva banda, qualificava l’escriptor i excursionista de neurastènic.

SANTA: No respectes la catalanitat! (Amb un bastó, endinya una garrotada al SECA)

SECA: Ui! Ui! Ui! (Tornant-s’hi, també amb un bastó:) Excursionista neurastènic! Té, té i té...

SANTA: Ai! Ai! Ai! Llepaculs! Pilota! Més que pilota!.

SECA: Carallot! Carallot! Neurastènic!

SANTA: (Despectiu:) Au, ves!

SECA: (També despectiu:) Ves, tu. Ximplet! (Després de l’envestida mútua, se’n van, cadascú al seu extrem del teatrí. Queden donant-se l’esquena)

AMORÓS 2: Josep Iglésies (Petita pausa. En pronunciar-se el seu nom, apareix IGLÉSIES arrossegant un portasèrums) es burlava d’aquest antagonisme entre els seus dos amics.

AMORÓS 1: Sobre aquest tema hi va haver una bona notícia: la notícia de la reconciliació, almenys oficial, entre el senyor Santasusagna i el doctor Vilaseca.

AMORÓS 2: Va ser obra de Josep Iglésies.

AMORÓS 1: A Josep Iglésies el van haver d’operar d’una hèrnia complicada i van coincidir els dos rivals a visitar-lo.

IGLÉSIES: Des del llit del dolor, vaig intentar, amb molta vehemència, de convèncer-los perquè fessin les paus.

SANTA i SECA: (Reapareixen cadascú per un extrem del teatrí, caminant d’esquena. Topen. Es giren, es veuen i exclamen alhora, mirant els dos AMORÓS:) Vatua l’olla! Tu!

AMORÓS 2: I ho va aconseguir, se’n va sortir. He sentit explicar, molt divertit, a Josep Iglésies, que el Vilaseca i el Santasusagna havien fet les paus per sobre del seu cadàver.

AMORÓS 1, AMORÓS 2 i IGLÉSIES: Vinga, va, doneu-vos les mans d’una vegada.

(SANTA i SECA fan tres encaixades. Es tomben i surten del teatrí, cadascú pel seu costat. De reüll, s’insulten:)

SANTA: Llepaculs!

SECA: Neurastènic!

EPISODI 4: EL SERMONCITO

(Es projecta el programa de mà de l’Exposició de Roses de 1964.)

AMORÓS 1: L’any 1964 vaig fer el pregó de l’Exposició de Roses, en català, com pertocava, i a la ràdio, per primera vegada, sorprenentment, no vaig tenir cap problema. Sens dubte havien canviat lleument les condicions. Però Carles Giró, en canvi, em va dir que no el podia publicar en català, i em va exigir que, en tot cas, el traduís.

LA VEU: L’exposició era instal·lada al Teatre Bartrina. El grup d’autoritats, a l’hora anunciada, va fer el recorregut i, en un moment determinat, va efectuar la seva parada i es va establir una rotllana.

AMORÓS 1: (Avança fins a primer terme. Dirigint-se a LA VEU:) En un silenci oportú, jo vaig dir al delegat provincial del Ministerio de Información y Turismo que no entenia perquè no deixava publicar el meu ingenu pregó de roses al Semanario Reus.

(Al públic:) El delegat va donar, no sé per què, una ullada a l’entorn i va ordenar al Carles Giró de forma tallant i també ben audible:

DELEGAT: (des d’una llotja de platea:) ¡Giró! Giró, publique el sermoncito de Amorós.

GIRÓ: (Vesteix sinistrament de negre, amb un capirot al cap. Esverat, respon des d’una altra llotja de platea, al costat oposat on hi ha el DELEGAT:) Bueno, bueno. Pero esto sería sentar un precedente.

LA VEU: Carles Giró era un immobilista, un integrista, un fonamentalista, un conservador de pedra picada.

AMORÓS 1: A mi em va dir i em va repetir, al llarg de la nostra relació, que acceptava el franquisme no pas com a règim ideal, sinó com el millor règim possible per a garantir mínimament els seus ideals.

EPISODI 5: L’OCA DE LLEIDA

(Escenari fosc. A la pantalla: caricatures del Gort, capçalera del diari La Hoja del Lunes, articles publicats. Entre cametes, se sent la veu llunyana d’un BRIVALL anunciant La hoja del Lunes.)

LA VEU: “La oca” de Lleida, com li deia la gent, tenia molta sortida: tocava en gran detall els esdeveniments esportius de les categories secundàries, cosa que no feia La hoja del lunes de Barcelona. Recollia, a la seva manera, moltes notícies de Reus, cosa insòlita en aquells anys, i l’humor del corresponsal Josep Maria Gort, a la darrera pàgina, hi acabava de fer el pes. La gent la comprava i la tenien, a més, molts bars i barberies, on el personal llegia amb avidesa l’humor corrosiu del periodista Gort.

BRIVALL: (Entra de darrera de les tarimes, cridant:) La Oca del Lunes! La Oca del Lunes! (AMORÓS 1 n'hi compra un exemplar. Li dona un cop d’ull i s’acosta a LA VEU, que agafa el diari. El BRIVALL surt)

LA VEU: Aquest setmanari lleidatà era, a fi de comptes, el que en deien “full dels dilluns”, que sortia a cobrir la falta de diaris per la festa dominical de la premsa. El setmanari era senzill, fet amb el paper més barat, i amb un contingut més just que un pany de cop...

(A la pantalla es projecta el vídeo d’un BARBER ensabonant un client.)

AMORÓS 1: (Que ha recuperat el diari i l’ensenya amb èmfasi a LA VEU) ... però de l’ultima pàgina se n’ocupava de dalt a baix el seu corresponsal reusenc, Josep Maria Gort.

BARBER: (Atura el que feia. De la pantalla estant, primer pla de la seva cara. Sembla guaitar per una finestra) Gort elaborava una parodia del periodisme de l’època. Era un caricaturista de la improvisació perquè escrivia sense rumiar-s’ho gaire i no tenia manies.

AMORÓS 1: (Adreçant-se al BARBER:) Per altra banda, en tots els temes, quan li donava la gana, li arriava pel descosit, sense que el preocupés la censura. És clar que no deia les coses mai a la directa; les deia en un llenguatge que, sense ser-ho, de vegades semblava surrealista.

BARBER: (De la pantalla estant:) Tenia, però, una bèstia negra: l’Ajuntament. De l’Ajuntament, procurava riure-se’n sempre que tenia ocasió. Els ridiculitzava per petites coses, per successos menors, per qüestions de pa sucat amb oli, però els ridiculitzava.

(D’ara endavant, la projecció del vídeo segueix el seu curs en silenci.)

AMORÓS 1: (Al públic:) I els de ca la vila es desesperaven, perquè quan escrivien a Lleida protestant de la inexactitud d’una o altra informació, els de Lleida, els de “La oca”, no els feien cap cas.

LA VEU: (Al públic:) Els directors de Lleida ho acceptaven tot. No es posaven mai cap pedra al fetge. Depenien d’un altra govern civil, d’uns altres censors.

AMORÓS 1: Com a molt bon exemple citaré una crònica, sobre una sessió una mica especial de l’Ajuntament. Gort deia al final, exactament com es feia en les cròniques de futbol:

(A la pantalla, primeríssim pla de la cara del barber.)

BARBER: A las órdenes del Muy Ilustre señor Alcalde, don Juan Bertran, el equipo municipal formó de la siguiente manera: Tenientes de Alcalde, señores Bofarull, Cuadrada, Huguet, Balcells, Garrete y Coca; Concejales, señores Rull, Pellicer, Fontgivell, Gavaldá y Magriñá.

AMORÓS 1: I encara hi afegia els que sobraven, advertint que eren suplents.

EPISODI 6: PROCAÇ I PROSAIC

(A la pantalla, l’aparador de la llibreria Grau, del carrer Monterols de Reus, on es veu exposat el llibre Da nuces pueris. LA VEU i AMORÓS 1 són darrera del faristol. El SANTA seu a la taula braser, mig d’esquena. ARNAVAT, dret al seu costat i de cara al públic, duu un exemplar de Da nuces pueris.)

LA VEU: (Al públic:) El maig de 1960 va arribar a Reus el primer llibre de Gabriel Ferrater, Da nuces pueris. Josep Maria Arnavat tingué el llibre molt aviat.

Ho digué al Santasusagna el qual, pel seu desesper, ja quasi no podia llegir.

Van quedar que l'Arnavat aniria a casa de Joaquim Santasugsana a llegir-li els poemes de Gabriel Ferrater, per a Santasugsana, el fill del seu força admirat Ricard Ferraté Gili.

AMORÓS 1: (Al públic i a LA VEU:) Hi va haver la lectura. L'Arnavat va començar pel primer vers del primer poema: “In memoriam”. No va durar gaire la lectura. Segons em va explicar Josep Maria Arnavat —aquell dia mateix, de calent en calent i a fi i efecte que en prengués nota— en arribar al punt que diu:

(ARNAVAT, dret, llibre en mà, comença a llegir el poema. El SANTASUSAGNA l’escolta atentament.)

ARNAVAT: Vam descobrir les putes i el robar.

Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbuls,

se’ns haurien obert ben aviat.

però vam guanyar uns mesos. El primer

bombardeig ens el vam passar al refugi

de ca la Sol, i tots teníem por

que ens hi pleguessin...

SANTASUGSAGNA: Prou! prou! Ja en tinc prou i massa.

AMORÓS 1: (A la veu:) Aquí, Santasusagna —segons Arnavat— va fer una exclamació monosil·làbica, de rebuig indubtable.

ARNAVAT: Deixem-ho córrer? (Fa una petita pausa) Tanquem el llibre!

SANTASUGSAGNA: I tant! (S’aixeca de la cadira i marxa d’escena escandalitzat, abans, però, de sortir del tot i fer el mutis, es girarà vers l'Arnavat) Aquest fill del Ricard deu estar mig boig.

AMORÓS 1: (A la veu:) Quan Arnavat em va haver explicat l’entrevista, vaig intentar defensar Da nuces pueris. Només vaig poder dir-li que m’agradava molt, sense saber explicar per què.

ARNAVAT: (Obre de nou el llibre i en llegeix, per a ell, unes línies) Això no és poesia. (Tanca el llibre amb desdeny i el rebat damunt la taula. Després, indignat, diu:) Tot és procaç i prosaic!

EPISODI 7: EL BURRO ETS TU

(Davant de la tarima, a peu pla, hi ha cadires repartides de cara a la pantalla, formant una mena de semicercle. A la pantalla es veu l’escenari del Teatre Fortuny amb el teló abaixat.)

AMORÓS 1: (A primer terme:) Parlava, de tant en tant, amb Maria Aurèlia Capmany, a qui feia gràcia poder representar a Reus La primera història d’Esther, de Salvador Espriu.

Un dia em va fer saber, com una gran notícia, que Salvador Espriu tenia mitges ganes d’acompanyar-los. Em vaig alarmar. L’Espriu tenia fama de sortir molt poc de casa i em vaig esgarrifar pensant que algú no digerís prou bé La primera història d’Esther, i ho manifestes, d’una forma o altra, al mateix teatre. Ho vaig dir a la Maria Aurèlia. Ella va fer una cleca. Als dos dies em va comunicar que l’Espriu, estimulat pels meus temors, havia decidit venir a Reus, al Teatre Fortuny.

(Entren actors, amb ESPRIU i AMORÓS, fent de públic assistent a la representació, per diferents costats, i s’asseuen a les cadires.)

LA VEU: Va arribar el dia de la representació. El públic estava expectant. En aquell teatre ple, durant el primer quart llarg, no se sentia, com vulgarment es diu, ni una mosca.

(A la pantalla es veu un moment de la representació.)

AMORÓS 1: (A’alça) Aviat una part del públic va començar a sentir-se incòmode. Jo estava al costat d’un Salvador Espriu impertèrrit i a mi no em tocava la camisa a la pell.

LA VEU: En caure el teló, a la mitja part, hi va haver silenci. (A la pantalla, l’escenari del Teatre Fortuny amb el teló abaixat)

AMORÓS 1: La llotja que ocupàvem —visiblement baldera— era relativament a prop de la porta que conduïa a l’escenari. Espriu em va dir que volia anar a saludar “els nois de l’Adrià Gual”. (ESPRIU puja a la tarima) Vaig sortir amb ell; una passa darrera d’ell.

(ESPRIU contempla estupefacte l’escena:) Tot just al passadís, prou ample, el senyor Francesc Llevat Rossell, tinent d’alcalde, aficionat al teatre, que havia dirigit alguna obra dels Álvarez Quintero, em va agafar per les solapes de l’americana fins a posar-me d’esquena a la paret. (Escenificar-ho. El suposat públic de l’escenari es gira cap on passa l’incident)

LA VEU: El senyor Llevat treia foc pels queixals...

LLEVAT: Això no té cap ni peus. Ho portes perquè ens pensem que som burros i el burro ets tu. (Emprenyat, surt d’escena)

(ESPRIU acompanya amb la mirada la sortida de LLEVAT.)

ESPRIU: (Dirigint-se a AMORÓS 1:) S’ha arribat a l’agressió física?

AMORÓS 1: (Gesticulant:) No, no.

ESPRIU: Encara rai. Hem tingut sort .

(A la pantalla, un vídeo on discurseja l’ALTÍSSIM.)

ALTÍSSIM: Vilatans, compatricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. Pregueu pels ximples de la vida, els mendicants que capten de porta en porta, per places i carrers una minsa i reganyosa caritat, durant generacions senceres.

(Efecte sonor: se senten els aplaudiments.)

LA VEU: (Imposant-se damunt del soroll d’aplaudiments:) Va caure el teló final i va sortir Salvador Espriu a l’escenari a saludar amb una gran reverència.

(Aplaudiments cada vegada més forts. ESPRIU, dret, il·luminat per llum zenital, saluda des de la tarima fent tres reverències.)

LA VEU: La gent, amb els llums encesos, va aplaudir força; molt més del que ens pensàvem.

(Segueix l’efecte sonor d’aplaudiments, que farà de falca de transició. Surt el públic de l’escenari, cadascú amb la seva cadira, tret de dues cadires que han de quedar damunt la tarima, enfrontades.)

EPISODI 8: LES COSIDORES

(Al costat de la taula braser hi ha tres dones cosint.)

LA VEU: (Des de la zona de faristols) Un petit grup de noies, de dones joves, estaven preocupades pel canvi que observaven entre els capellans de la darrera volada. Es veu que el darrer diumenge, a missa, havien sentit l’homilia d’un jove mossèn de Sant Pere.

DONA 1: On anirem a parar! Aquests capellans ens faran perdre la fe. Però que es tornen rojos aquests homes, ara. Acabarem que ni a missa podrem anar.

MARIA ROSA: I ca, dona, i ca. No és res d’això. (La MARIA ROSA, s'aixeca i s’acosta a la taula braser. Engega un aparell de radio) Aquests són dos o tres xitxarel·los que l’Amorós entabana. Tot plegat, no res. (Les dones s’agrupen amb interès al voltant de la ràdio)

LA VEU: La va tranquil·litzar la Maria Rosa, bona modista i filla d’un radical que a còpia d’anar millorant de posició econòmica havia seguit l’evolució —des de la flamarada fins a la dreta— de l’histriònic Lerroux.

(Augmenta el volum del so radiofònic. Se sent el començament d'un programa del Consultorio de Helena Francis.)

EPISODI 9: ISABEL LLÁCER

(Hi ha dues cadires damunt de la tarima, enfrontades. Simulen un departament de tren. Som a l’estació de Reus de la RENFE, als primers anys setanta. AMORÓS 1 és davant de la tarima esperant el tren i al seu costat hi té un maletí d’executiu.)

AMORÓS 1: La Llácer era una dona jove i eixerida. No crec que tingués més enllà dels vint-i-cinc anys. Militava al Partit Comunista. El 1966 arribà des de Madrid a l’Institut de Reus, com a flamant catedràtica de Llengua i Literatura espanyoles.

LA VEU: Fumava Celtes com un carreter, tenia una miopia important, duia unes ulleres amb vidres de cul de got esgarrifoses, i vestia sense la més mínima coqueteria. No cuidava ni gota l’aspecte.

AMORÓS 1: (Amb to de retret a LA VEU:) Però tenia caràcter i personalitat. I era una gran professora. (Petita pausa) Molts alumnes li recorden les classes amb admiració.

Amb la Llácer ens vèiem sovint. Mai no vam parlar d’altra cosa que de política. I a fe que m’hauria agradat sentir-la parlar de literatura, que en sabia un pou. Però jo en aquell moment també estava obsessionat per la política i, amb la Isabel, no acabàvem mai el tema.

(Al públic des del lloc són i amb to confident:) Una nit, anava a agafar l’exprés de Madrid per qüestions del negoci tèxtil. El tren ja no tardaria gaire a arribar; jo era a l’andana i, amb gran sorpresa, vaig veure que venia a través de les vies la Isabel Llácer. (Apareix la LLÁCER corrents de darrera de la tarima i se situa al costat d’AMORÓS 1)

Quan la vaig tenir a prop em va dir:

LLÁCER: En arribar a la pensió, el fondista m’ha avisat que en aquell mateix moment dos policies m’estaven escorcollant la cambra. He agafat la cartera amb el DNI i no res més, i he decidit fugir a Madrid, a casa meva.

AMORÓS 1: (Dret al costat del seient del tren) Vam pujar junts al tren i, per poder parlar, li vaig suggerir que vingués al meu departament. Primer va anar a veure on era la seva llitera i després va venir on era jo. A Les Amèriques m’havien comprat un bitllet, anar i tornar, perquè havia de dormir dues nits seguides al tren.

(S’asseuen a les cadires enfrontades. AMORÓS 1 i LLÁCER gesticulen com en una conversa animada.)

LA VEU: La corda no s’acabava mai, encara que la temàtica era sempre la mateixa. A les dues de la matinada, van trucar a la porta.

(L'INTERVENTOR és a l’extrem de la tarima. Pica tres cops a terra. AMORÓS 1 i LLÁCER, sobresaltats, s’alcen, i AMORÓS 1, mímicament, obre la porta.)

AMORÓS 1: Vaig obrir i vaig veure la cara de l’encarregat del vagó amb un somriure mel·liflu còmplice, que em digué:

INTERVENTOR: (Vermell de galtes i amb un bigoti que denoti autoritat) Lo siento caballero, pero la señorita no puede quedarse más tiempo porque cierran el vagón restaurante y el paso quedarà cortado.

(AMORÓS 1 s’acosta a l’INTERVENTOR i li dona 100 pessetes. L’INTERVENTOR les agafa i se les entafora a la butxaca. Somriu, fa mitja volta i surt d’escena.)

AMORÓS 1: (Sol) Vatua el món! No hi pensàvem en això. Vaig dir a la Isabel que jo aniria a la llitera i que ella es quedés al meu departament. Vaig agafar la simple cartera que duia, vaig sortir i ella al darrera dient-me que de cap manera. Quan ja érem al final del passadís, em va donar per sorpresa una empenta a l’estómac amb les dues mans, em va deixar palplantat i es va esmunyir com una fura.

Allí es va quedar l’individu del vagó, encara somrient. A sobre, havia tingut l’estúpida idea de donar un bitllet de 100 pessetes al presumpte còmplice.

En arribar a Madrid, la Isabel em va saludar de lluny amb el braç i no ens vam tornar a veure fins que va tornar a Reus al cap d’una setmana.

EPISODI 10: PALACIO DEL PARDO

(Moure les 2 cadires anteriors cara al públic. Dalt de la tarima, a l’esquerra, una tauleta on seu una SECRETÀRIA. FONTANA arriba baix de la tarima, repassa la corbata i els punys de la camisa, i puja dalt de la tarima. S’asseu a una de les cadires. S’aixeca i camina neguitós.)

LA VEU: Un dia, el ministre reusenc Enric Fontana va ser cridat, sense que li toqués en l’ordre establert, a despatxar amb el caudillo. Ell l’anomenava així.

Sorprès i alarmat, i rumiant quina cagada hauria pogut amollar sense proposar-s’ho, va inquirir a la secretària que li aclarís quin ministre despatxaria darrere d’ell, perquè l’havien convocat a la primera sessió.

FONTANA: (S’atura, mira el rellotge i es dirigeix a la secretària, que s’està pintant les ungles:) Señorita! (S’hi acosta més) Señorita ¿espera el caudillo a algún otro ministro?

(La SECRETÀRIA se’l mira de fit a fit. FONTANA està cada vegada més inquiet. Ella consulta amb parsimònia una agenda, després la tanca. Ell resta expectant.)

SECRETÀRIA: Ninguno, el caudillo dedicará la tarde sólo a usted.

AMORÓS 1: L’Enric, segons ens va contar, va perdre la serenitat i la tranquil·litat —tot i la seva flegma—, cosa inconcebible en la seva persona.

(FONTANA segueix caminant amunt i avall. Apareix el CAUDILLO i ell s’aixeca, volent parlar-li. El CAUDILLO l’obvia i s’acosta a la SECRETÀRIA a deixar-li uns papers. Ella surt d’escena i el CAUDILLO se’n va per on havia entrat. Fontana s’asseu. Torna el CAUDILLO cercant amb la mirada la SECRETÀRIA, que ja no hi és. Remuga i s’entorna de nou. Llavors s’adona de FONTANA.)

CAUDILLO: Ah, ya està aquí, siéntese. Ahora mismo estaré con usted.

FONTANA: El caudillo em contestava distretament; amb prou feines m’escoltava. Quan es feren tres quarts de vuit, em feu entrar més endins, fins al darrer racó de d’enorme despatx, un racó tapat amb una cortina. El caudillo va descórrer la cortina i va aparèixer un televisor. (Sonen les campanades d’un rellotge)

CAUDILLO: (Entra per tercera vegada, agafa pel braç FONTANA i l’acompanya on hi ha les dues cadires). Fontana, usted es el único hombre que tengo en el gobierno aficionado al fútbol. (Obre una suposada cortina, mímicament, i es queda amb el braç saludant a la romana) Hoy vamos a ver el partido del Madrid. (Ara, gemegós:) Doña Carmen no me deja ver ningún partido en paz. (Ordenant:) Así que ya lo sabe usted, Fontana. De hoy en adelante, será mi compañero de tribuna. (Tomba la cadira de cara a la pantalla i s’asseu, FONTANA l’imita, i llavors comencen les imatges del partit)

el trole, teatre

Pàgines

diumenge, 4 de febrer del 2024

reestrena de guardeu-me la paraula

dilluns, 25 de desembre del 2023

guardeu-me la paraula a canal reus tv

dissabte, 11 de novembre del 2023

text de l'espectacle guardeu-me la paraula (12.11.23)

(Comença a desfilar de bracet pel passadís central del teatre una parella sofisticada, el SENYOR duu un canotier i la SENYORA una pamela extremada, fuma amb ostentació amb una llarg broquet.)