 |
Ramon Llop |
La commemoració ha comportat un reguitzell de recordatoris de l’obra d’Amorós. La primera pregunta és, doncs, obligada.
—Per què aquesta nova celebració sobre Xavier Amorós?
—En primer lloc, per la satisfacció de col·laborar als actes de l’Any Amorós. En segon lloc, perquè, durant temps, bona part dels integrants del Trole havíem compartit diverses activitats amb Amorós, per exemple, a la Revista i al Teatre de Cambra del Centre de Lectura. També exercint de directius d’aquest entitat quan ell n’era president, o participant en afers de caràcter polític, com la campanya per aconseguir la llibertat de tres socis de l’entitat acusats injustificadament de terroristes.
Per acabar, perquè aquesta relació d’anys i anys ens n’havia fet amics i admiradors. Cal esmentar que Antoni Nomen, guionista del muntatge teatral que presentem, és un estudiós qualificat de l’obra d’Amorós.
 |
| Amorós amb Ramon Llop el 2019 |
—És el títol del seu primer llibre de poemes, publicat el 1962. Al pròleg, Joaquim Molas explica que, al Reus de llavors, pagesos i comerciants solien guardar-se la paraula en els tractes. Segons Molas, “Guardeu-me la paraula és una expressió popular que ens indica no sols la vinculació del poeta a una població determinada, ans també una estricta voluntat ètica de relació social.”
Ens ha semblat que el títol pot considerar-se emblemàtic de tota l’escriptura d’Amorós, de la voluntat testimonial del conjunt de la seva obra.
—Què resta avui de l’obra de Xavier Amorós?
—Conclosa la seva producció poètica, ens ha deixat un testimoniatge de la memòria popular de Reus i de les persones que en foren protagonistes. Així, eixamplà la voluntat expressada als versos i desplegada després als textos autobiogràfics. Deia a la poesia “Temps estranys”, que, per cert, va ser prohibida per la censura franquista el 1968: “només vull parlar del que jo he vist o del que he sentit contar tot just passat”. Però, enllà d’aquest eventual mèrit, la riquesa expressiva del discurs atorga un elevat valor literari a l’obra d’Amorós.
—És la primera vegada que presenteu un espectacle sobre textos d’Amorós?
—No. També amb una tria d’Antoni Nomen, el 2014, amb el grup de teatre El Trole, vam representar el muntatge teatral No hi havia res a dir, el qual, a més de poemes musicats, incloïa “Els homenets de Xavier Amorós”. Era un conjunt de narracions memorístiques, escenificades i dramatitzades, que evocaven moments significatius de la nostra història domèstica recent i mostraven com el franquisme havia empetitit i vexat tothom.
—Què trobarà l’espectador al muntatge de Guardeu-me la paraula?
—Una escenificació de textos del mateix Amorós. És un passeig per l’obra i la vida de Xavier Amorós, conduit pel propi protagonista, i centrat en el moment en que es veu obligat a deixar els estudis. La, diguem-ne, vocació l’empeny primer a escriure poesia. Molt més endavant, una crisi expressiva el motiva a emprar la prosa per elaborar un dens retaule dels fets i dels personatges que s’ha topat al llarg de la vida.
Aquest és un muntatge sobri, d’estètica pobra, que defuig fórmules naturalistes tant en l’escenografia com en la interpretació, i que qualificaria de teatre document. La interpretació es barreja amb la música i la imatge a través de la projecció de vídeos i fotografies, i emprem el teatre dins del teatre utilitzant el guinyol i la pantomima.
Marta Colom, 08.10.23
