GUARDEU-ME LA PARAULA
Espectacle
teatral basat
en textos de Xavier Amorós
Companyia
El Trole, Reus,
12 de novembre de 2023
Direcció
Ramon Llop
Textos
© Xavier Amorós Corbella
© Xavier Amorós Solà
© Antoni Nomen
PERSONATGES (per ordre
d’aparició)
AMORÓS
1: Xavier Amorós a setanta anys, quan redacta els llibres autobiogràfics
AMORÓS
2: Xavier Amorós a quaranta anys, al moment de la poesia de maduresa
AMORÓS
3: Xavier Amorós a divuit anys, quan mor el seu pare
LA
VEU diu diferents textos memorialístics de Xavier Amorós
ÀVIA
DE MAIALS: Àvia materna de Xavier Amorós
TERESA
MIQUEL: Teresa Miquel Pàmies (1900-1988)
SENYOR
GAIETÀ: Gaietà Virgili Veciana (1878-1953)
SANTA:
Joaquim Santasusagna Vallès (1899-1982)
SECA:
Salvador Vilaseca Anguera (1886-1975)
GIRÓ:
Carlos Giró Puig (1917-1976)
GORT:
Josep Maria Gort Sardà (1912-1972)
ARNAVAT:
Josep Maria Arnavat Vilaró (1917-1976)
FERRATER:
Gabriel Ferrater Soler (1922-1972)
ESPRIU:
Salvador Espriu Castelló (1913-1985)
LLEVAT:
Francesc Llevat Rossell (1909-1978)
LLÁCER:
Isabel Llácer Gil de Ramales (1947-2014)
FONTANA:
Enrique Fontana Codina (1921-1989)
CAUDILLO:
Francisco Franco Bahamonde (1892-1975)
PRIMERA PART
1. ELS ORÍGENS
(A l’escenari, una pantalla darrere, una
tarima al mig, i davant un faristol a l’esquerra i una taula braser a la dreta
dels espectadors. Quan puja el teló, AMORÓS 1 és al fons i LA VEU al faristol. L’ÀVIA
DE MAIALS seu a la taula braser pelant patates. AMORÓS 1 avança lentament, en línia, vers la part anterior
de l’escenari, duent l’edició d’El camí dels morts, de 1996.)
AMORÓS
1: (Fulleja
el llibre, el tanca, es mira el públic que té davant i seguidament s’hi
dirigeix) Publicat, l’any 1996, el meu relat de caire autobiogràfic El camí dels Morts, tenia decidit de no
continuar l’exercici memorialístic. Però em vaig adonar que, per fer-ho amb una
certa propietat, no em tocava altra remei que seguir el mateix camí.
Aquest
és un llibre subjectiu. Però, com que l’he redactat en primera persona i jugo
amb cartes vistes, hi he aplicat un esforç considerable de reflexió constant, i
he procurat estirar tant com he pogut cap a l’objectivitat.
(S’escolten els ocells i el vent entre els
arbres. Comença una projecció de Maials, que ens transporta al color del seu
paisatge. Acaba quan els personatges comencen a parlar.)
AMORÓS
1: (Del primer
terme estant:) Els avis materns,
tenien la casa a Maials, a un altiplà de les Garrigues, un terme lleugerament
ondulat que té dues coloracions molt distintes: ocres i torrats vermellosos durant
nou o deu mesos de l’any, i el verd intens del sembrat jove de març fins a
maig.
LA
VEU: Maials era un poble d’ametllers, de
blat i d’oli. L’oli té el gust de l’oliva madura, de l’oliva morta pel fred, de
l’oliva on mai s’ha cagat la mosca. Totes les collites estan sempre amenaçades
per la secada, car a Maials no hi plou ni remotament, i sort que, quan ho fa
per miracle, la terra argilosa no amolla l’aigua ni per mal de morir.
ÀVIA
DE MAIALS: Els ametllers floreixen tard,
sobretot si ho mirem des de vora mar, i sempre torna a glaçar quan estan
florits. El blat de Maials és fort. Fa un pa consistent que és un baluard
contra la fam. Molta gent viurien exclusivament de pa amb oli de Maials.
AMORÓS
1: (Acostant-se
a l’àvia de Maials) La mare era
la filla petita de tres germans, va conèixer el pare venint a proveir a Reus
des de Maials...
ÀVIA
DE MAIALS: ...perquè l’avi necessitava comprar vellut a cal Blasco, a la plaça
del Mercadal.
AMORÓS
1: (Es posa
darrera de l’àvia, de cara al públic) A l’àvia, el que més li
agradava del món eren les truites d’espinacs. Cosa difícil, que consti, perquè
un ou no es gastava així com així.
ÀVIA
DE MAIALS: (S’aixeca
de la cadira tot mirant AMORÓS 1) Un ou sencer només se’l menjaven
els malalts... (Surt
per l’esquerra de l’actor)
AMORÓS
1: ...almenys en aquells medis rurals, i potser en la majoria del nivells
ciutadans, i un ou cargolat –una truita a la francesa, vaja– era un luxe
difícilment concebible.
(Es projecta un vídeo sonor amb imatges de
Pradell. Després apareix a la pantalla Xavier Amorós en persona llegint el
primer poema d’Enyoro la terra. Quan acaba, la
imatge queda congelada fins a la següent projecció, i així successivament pels restants
poemes que llegirà Amorós.)
ENYORO
LA TERRA, I
Sóc
al Pradell de les cinc del matí,
a
la deu mateixa de l’aigua.
Veig
els barrancs de tres en tres
i
els pins malaguanyats,
i
començo a comprendre
el
perquè de les coses meves.
Jo
també moriria
com
les vinyes que moren pujant.
I
em dol no tenir set
mentre
la gana és viva.
I
oblido,
al
migdia,
a
l’ombra,
dins
la flaire animal
de
la figuera.
Sento
el colp de molts càvecs alhora,
com
si s’hagués romput
la
corda del temps.
Evoco
aquell
fang nobilíssim
que
feia dolorosa
la
partença.
AMORÓS
1: A través del pare i de l’avi patern
vaig aprendre a estimar Pradell. Són ells els qui, sense proposar-s’ho, em van
ensenyar a estimar el poble: "el bressol on no vaig néixer".
(AMORÓS 1
s’acosta a la taula. AMORÓS 2 entra per la dreta. Miren la pantalla, on hi ha Xavier
Amorós llegint “Enyoro la terra, V”.)
ENYORO LA
TERRA, V
Per
camins de recança
arribo
al
llindar del meu poble.
Em criden
subterranis
arams
i el
bressol
on no
vaig néixer.
I la llar
amb les
pedres glaçades.
Pels
carrers
costeruts
i difícils,
m’eixuga
el front
el drap
de lli de l’aire
secularment
intacte.
AMORÓS
1: (Dirigint-se a LA VEU:) El meu pare només tenia set anys quan quedà
orfe de mare. Com que el forn de l’avi i els trossets de terra havien de ser
per al germà gran, per a l’hereu, a onze anys i mig el pare va baixar a Reus i
entre tots el col·locaren d’aprenent en una botiga de roba. A cal Marquet, al
carrer de Monterols.
LA
VEU: Llavors els aprenents treballaven tot el dia i part de la nit, i dormien
damunt del taulell.
AMOROS
1: (Dirigint-se
a LA VEU:) A vint-i-tres anys el
pare es va establir pel seu compte. Va posar una botiga amb dos socis més: li
van dir Las Américas. Els va anar bé.
(S’asseu)
(AMORÓS 2, des de l’entarima’t, mira a la
pantalla una foto de Xavier Amorós, molt petit, amb el seu pare. Llavors diu el
següent poema:)
AMORÓS 2: EN MEMÒRIA
Et
veig a la botiga dels teus somnis,
cordial
amb tothom, perfumat de tabac,
rodó
d’acomplir el que et pertoca,
fill de
Pradell, veí de Reus. Pare.
(AMORÓS 1 i AMORÓS 2 miren atentament la pantalla
per escoltar “Enyoro la terra, XII”,
recitat per Xavier Amorós. Quan s’acabi la poesia, AMORÓS 2 sortirà d’escena
per on havia entrat.)
ENYORO LA
TERRA, XII
Tota la
nit que sento
els
perdiguers del temps
lladrant
cara la lluna.
Ara
m’aixeco
i dintre
el sol repasso
antics
rosaris.
Sóc al
Pradell de sempre
i acordo
el ritme
del respir
al compàs
d’aquest aire.
Humilment
m’arrecero
a l’ombra
del meu pare
i em
confonc amb la terra.
Reposo
tan
pròxim a la deu
que sento
néixer l'aigua.
(A la pantalla, imatge del passadís d’un
internat.)
PARE
PROCURADOR: (Entra
amb AMORÓS 3, a les fosques) Mare de Déu! Sí, sí. Sí, senyora,
d’acord. Ho sentim molt. Que la pietat de Déu l’acompanyi. (Soroll de penjar un telèfon)
(Hi haurà una maleta a la tarima, que s’il·luminarà.
El PARE PROCURADOR i AMORÓS 3 són també a la tarima. El primer es dirigeix al segon.
AMORÓS 1, des de la taula, observa l’escena a la penombra.)
LA
VEU: El dia sis de setembre de mil nou-cents quaranta-u, a mig matí, el van
cridar urgentment de la secretaria del col·legi dels Escolapis de Barcelona i
el pare procurador el va rebre amb una cara molt circumspecta.
PARE
PROCURADOR: (A AMORÓS 3:) Acaben de telefonar de Reus, de parte de su familia, perquè vagi
immediatament cap a casa. Su padre ha
tenido una hemorragia, y ha perdido mucha sangre.
(Acabada la intervenció, el PARE PROCURADOR
desapareix per darrere. AMORÓS 3, maleta en mà, s’adreça en primer terme al
públic.)
AMORÓS
3: El pare procurador em va dir, al
final, que el pare es moria. Vaig marxar de seguida. Tenia un examen el dia
següent i ja no m’hi vaig presentar. I vaig passar un any llarg, potser un any
i mig, sense tornar a veure, ni remotament, Barcelona. I, encara, quan hi vaig
tornar, només va ser una visita llampec, com totes les que després hi hauria de
fer. (Surt per la dreta)
AMORÓS
1: (S’aixeca de la taula i avança lentament fins a primer terme) En morir el meu pare, a primers de l’octubre
del 1941, havia deixat automàticament els estudis. (Pausa)
He de dir que l’abandó dels llibres de text
no em va produir cap gran disgust.
En
tot cas, em va saber molt de greu haver de deixar Barcelona i més tenint en
compte que, ara, hauria pogut campar-me-les per una Barcelona del tot franca,
on creia que m’hauria obert alguna mena de camí en el doblatge de pel·lícules
després d’una prova reeixida que havia fet l’estiu anterior.
Després
de la desgràcia, sense el pare, no hi va haver cap vacil·lació respecte al meu
destí i vaig entrar a treballar al negoci de venda de teixits que el pare tenia
amb dos socis més al carrer de Llovera de Reus, en una part dels immensos
baixos de cal Bofarull. Sigui com sigui em vaig trobar allí, a Les Amèriques.
LA
VEU: Quan el 1945, Xavier Amorós va
explicar que escrivia versos, el senyor Santasusagna es va mostrar encuriosit i
va dir que els hi portés de seguida.
AMORÓS
1: (En to de confidència, es dirigeix al públic) La meva mare, dels meus versos en deia
versets, contrastant-los amb els de la meva germana Eulàlia, als quals
considerava del tot seriosos perquè havia fet una carrera universitària que
valia molts diners, trinco-trinco.
(Pausa.
Lentament, treu de la butxaca un paper doblegat, el desplega i mig llegint es
dirigeix al públic com si fes una conferència) Vaig començar a
entendre que, segurament, el clima de cada poema pot ser un dels secrets de la
poesia. El llenguatge crea una realitat superior, i això és aquest clima. Dins
d’ell, es dona o pot donar-se, el prodigi que, en la fusió de fons i de forma,
produeix el contingut poètic.
He
parlat del llenguatge senzill, d’expressió planera, col·loquial, reforçat per
girs que tenen un gran poder expressiu dintre les formes verbals quotidianes,
dintre del nostre parlar de cada dia. Aquest és el llenguatge que jo estimo més
en poesia.
Els procediments gens tradicionals dels meus intents
poètics, coincidents avui amb els de molts
escriptors de les noves generacions, negligeixen un instrument, molt emprat
fins ara, dintre del terreny de la literatura versificada: em refereixo a la
metàfora complexa.
2. LA
POESIA
(Tots els actors són a escena, uns asseguts,
d’altres al terra i la resta, darrera. AMORÓS 2 és dret a la taula braser i
comença a dissertar. S’adreça tant al públic de platea com als actors.)
AMORÓS
2: L’evolució de la poesia de Xavier Amorós
és un reflex de la seva evolució intel·lectual i, si m’ho permeten, moral.
Podríem
definir un poeta, entre d’altres maneres, com aquell que parla o, millor, com
aquell que canta el món. I el món que apareix en les elaboracions de cada poeta
es va fent més complex, més problemàtic, a mesura que l’autor va madurant com a
persona, i se’n va fent més complexa la seva visió.
Doncs,
això pot explicar en primera instància com va canviant la poesia d’Amorós. A
més, ell cantava allò que veia. No es tracta d’un poeta d’aquells que elaboren
les seves sensacions de manera introspectiva, almenys aparentment. Així, els
seus primers poemes corresponen als d’una persona que, de ben jove, d’una part
imita formalment els seus models, i d’una altra té una visió del món nítida i
simple.
De
vegades, aquesta netedat de la veu dels poetes més joves genera grans obres
literàries, i en altres casos els poemes milloren a mesura que el seus autors
van fent més complex el seu discurs.
Però,
perdonin la digressió. Xavier Amorós va començar a escriure amb setze o disset
anys uns poemes semblants als que havia tingut al seu abast. Les circumstàncies
vitals no van afavorir que obrís, des dels primers anys, l’àmbit de les seves
lectures. El resultat fou una poesia
clara i neta, encara que, diríem, poc ambiciosa.
La
poesia és paraula en el temps. Això es podria dir gairebé sempre, però de
moment em valdria aquesta frase. I l’encert d’un poeta és escriure d’una manera
adequada a l’època que li ha tocat viure; ser la veu del seu temps. Motiu pel
qual, el primer Amorós, ancorat com estava en models precedents, defuig aquesta
ambició. Això sí, la seva poesia, musical i neta, va tenir bona acollida en els
cercles pròxims.
(Agafa un foli escrit, i es
dirigeix a DOLORS QUINTANA:) Dolors, sisplau, pots llegir, com exemple,
aquest poema?
DOLORS QUINTANA: EL BES, EL VENT, LA TARDA
L’amor se l’enduu el
vent.
No atiïs la basarda
que amaga el
pensament.
El vent s’enduu la
tarda.
El bes, el vent, la
lluna.
Tot just comença el
cant
la flauta inoportuna
El bes, el vent se’n
van.
Només queda la lluna.
ACTOR:
Aquest èxit domèstic, en un moment d’aïllament per a les lletres catalanes,
podia haver estat un parany per a la seva evolució?
AMORÓS
2: (Mig seu damunt la taula)
De fet, ho va estar, ja que va insistir en aquesta línia estètica
durant una pila d’anys; tot i que, poc a poc, va créixer en ell el sentiment
que allò que escrivia no era el que realment volia dir.
A la
poesia sobre sentiments, que sol ser la més convencional, hi incorpora altres
focus d’interès. Explora la identificació amb l’entorn, amb la terra, amb els
ancestres. En aquest procés, abandona les formes clàssiques de metre i de rima
per introduir el vers lliure. El seu llenguatge, tot i que mai no havia caigut
en el cultisme ni en el recaragolament, va anar despullant-se i es va tornar
més planer.
Aquest
procés es produeix durant els anys cinquanta, i ell mateix el relaciona amb la
descoberta dels poetes italians del moviment anomenat hermetisme: Quasimodo, Montale, Ungaretti i Pavese. L’hermetisme concebia la poesia com una revelació en què
el poeta expressa l'essencial amb un llenguatge evocador i carregat d'imatges. La foscor, és a dir, l’hermetisme, de passada, havia servit els
poetes per burlar la censura feixista i molts dels autors van evolucionar cap a
una poesia compromesa políticament i socialment, que es podria emmarcar en el que
fou el neorealisme. Això mateix passa amb Xavier Amorós.
(Sense deixar de parlar es
dirigeix a les escales que fan de pont d’unió entre l’escenari i la platea.
Baixa a la platea.)
De la
mà d’aquestes influències, fa un itinerari que el porta a una poesia, encara
amarada de simbolisme, que s’acaba inserint al moviment del realisme social,
que aquí es digué realisme històric.
(De la platea estant i s’adreça a un suposat espectador i
li dona un foli escrit) Sisplau, Josep Maria, podries llegir aquest
altre poema?
JOSEP M. PINYOL: “Record de l’Institut”?
X. AMOROS 2: Sí.
Aquest.
JOSEP M.
PINYOL: Hi havia una gran cridòria
i aquella
olor que sempre,
matí i
tarda, es flairava.
Els
coloms no servien per res
i,
tanmateix, i eren,
igual que
el sortidor
i els
tarongers de fruita amarga.
Hi havia
les pissarres de fusta,
que en
deien encerado,
i gent
gran amb cares llargues,
amb cara
de guanyar-se el pa de cada dia.
I la
cridòria nostra,
i noies
diferents, de tres o quatre menes.
i no res
més, em sembla.
X.
AMOROS 2: Josep Maria, llegeix ara el següent: “No en donaria ni cinc cèntims”.
JOSEP M. PINYOL: No donaria ni cinc cèntims
per la
lloada majestat de les àvies,
assegudes
a la gran balconada
que surt,
encara, sobre les suors del masover.
L’aigua
de la bassa rentava els peixos inútilment vermells
i al
rafal s’assecaven, púdicament, els fesols de guardar, de la tardor.
I sempre
la tartana es mantenia alerta,
a punt
d’enfondir les roderes de l’altra primavera,
mentre les granotes aixecaven l’única veu
autènticament lliure.
Els
carros de soroll passaven invisibles,
per
camins fondos més invisibles encara,
i els
avis tornaven de les seves botigues
amb la
barba esborrifada d’un vent fals.
No
donaria ni cinc cèntims
per la
pietat de les àvies
que
passaven el rosari amb els dits àgils
de fer
puntes de coixí.
AMORÓS
2: L’adopció de l’estètica del realisme històric, segons el meu parer, es va anar
produint de manera natural en avançar en la seva evolució formal cap al
despullament; i també mitjançant la incorporació de procediments de Bertolt Brecht,
de Vladimir Maiakovski o d’Evgueni Evtuixenko. Alguns d’aquests no eren
fàcilment accessibles, de manera que els va llegir en traduccions d’editorials
llatinoamericanes.
ACTOR: I què li interessava més, d’aquests
autors?
AMORÓS
2: Admirava la seva capacitat de despertar l’atenció, i fins i tot el fervor,
de grans quantitats de seguidors. Els poetes soviètics havien omplert estadis
de gent delerosa d’escoltar-los recitar els seus poemes. I Brecht té una
vessant inequívoca de professional de l’espectacle, que es reflecteix en la
seva poesia. Per Xavier Amorós, la poesia social havia de ser popular, i capaç
de despertar l’interès de la majoria de la gent. A més, havia de ser concebuda
per ser dita en veu alta, com passava clarament amb aquells autors.
Ara,
l’Antònia Farré podria llegir aquests dos altres poemes: (Li dona un paper amb els poemes)
ANTÒNIA
FARRÉ: NO HI HAVIA RES A DIR
No hi havia res a
dir. Totes les fruites
eren ja als
canyissos, i els munts
d’ametlla i
d’avellana jeien
a les golfes, així
com el vi,
abundós entre la
misèria, omplia
els cups de l’entrada
i del celler.
Érem al novembre i
plovia de valent.
Això significava que
l'any vinent també hi hauria
les trumfes i les
cebes necessàries.
No hi havia res a
dir, i ningú
no deia res; aquesta
és la veritat.
Però a mi em semblava
que ploraven,
després de morts,
pels seus fills.
I no es veia persona,
animal
o cosa
que pogués
consolar-los.
(Quan diu el segon poema, els actors en
escena diran també amb ella cada tornada —“Apa, Genoveva, fes via.”)
LLETANIA DE LA NOIA A
LA MÀQUINA
—Jo volia sortir.
—Apa, Genoveva, fes
via.
—Però aquest mes no
arriben.
—Apa, Genoveva, fes
via.
—A fora el diumenge
bull com un dimoni.
—Apa, Genoveva, fes
via.
—I jo, fermada a la
màquina.
—Apa, Genoveva, fes
via.
—El pare i mon germà
són al futbol, és clar.
—Apa, Genoveva, fes
via.
—I jo de cap a la
feina.
—Apa, Genoveva, fes
via.
—No hi ha festa que
valgui.
—Apa, Genoveva, fes
via.
—Què fas, mare? Fa
estona que no et sento.
—Apa, Genoveva, fes
via.
AMORÓS
2: Ens equivocaríem si féssim una lectura de la poesia de Xavier Amorós
exclusivament des del prisma de la poesia social.
Abans
parlàvem del poeta com a intèrpret del seu temps, i la seva poesia descriu la
societat que l’envolta en termes, de vegades de crítica social, i en d’altres
com a retratista de la condició humana.
Una
part dels poemes revela un home que veu amb desencís la seva situació, semblant
a com ho feien, no gaire lluny en el temps, els existencialistes francesos. L’étranger, de Camus, va aparèixer el 1943, i La
nàusea, de Sartre, el 1938; i revelen el desarrelament i l’angoixa davant
de l’absurd humà, que de vegades traspua la poesia de Xavier Amorós.
Escoltem “Fi
de setmana” i “El primer”. Els dirà la Marta Llorens.
MARTA LLORENS: FI DE SETMANA
Pels carrers
amb nocturnes remors
de dissabte,
camino.
De lluny,
veig rostres, alegres
només per unes hores,
a l'interior dels
bars.
Veig també, més
amunt,
molt llunyanes,
les llums dels salons
invisibles.
Vagarejo pels llimbs
de la classe mitjana.
El diumenge al
migdia,
faré cap a la platja.
M’ompliré d’aquell
sol hivernal
que tranquil·litza
els polsos.
I donaré les gràcies.
EL PRIMER
Va arribar un dia
gris.
Suposo que tenia
una por estranya als
ulls.
Tot li semblava
inhòspit
—segueixo suposant-ho—
i, a la vegada, amic.
A les primeres obres,
baixant de l'estació,
va trobar feina.
Uns quants
es preguntaren d'on sortia.
Algú va dir:
deu ser un home del
sud.
Aviat l'oblidaren.
(Quan acaba de recitar els dos poemes, AMORÓS
2 puja de nou a l’escenari i segueix:)
AMORÓS
2: La poesia d'Amorós és un producte
literari que dialoga amb els estímuls que rep del cinema, del teatre i de la
literatura, i reflecteix les relacions socials que es produeixen al seu
voltant: el Reus de la postguerra i dels anys posteriors.
Hi ha
un notable paral·lelisme entre el retrat de la postguerra espanyola a Reus, que
fa Amorós en els seus poemes i la producció literària i cinematogràfica de la
postguerra europea en general. L'home de la seva poesia és un home desencisat i
infeliç, convençut que la causa de la seva infelicitat és la realitat social
que li toca viure.
Reduir
això a una denúncia de la dictadura franquista potser era normal en el context
en què es va donar a conèixer la seva poesia, però és insuficient. L'art més
important de l'època porta aquest mateix aire. Una mostra n’és el cinema. En
efecte, el cinema neorealista italià i l'espanyol també marquen uns tons més
pròxims a la poesia de Xavier Amorós que els textos d'altres poetes de la seva
generació.
Resulta
il·lustratiu manifestar que, tal i com passava amb molts intel·lectuals catalans
de l'època, la finestra al món de Xavier Amorós era, sobretot, la revista Destino, a la qual estava subscrit.
També va ser un seguidor, més o menys fidel, de les revistes Laye, El ciervo i Film ideal.
Aquestes
publicacions, poc o molt, van conformar o condicionar les seves inclinacions
estètiques. De ben segur que li serviren per evidenciar el desajustament, cada
vegada més evident, que existia entre la seva poesia i l'evolució de les
diverses manifestacions artístiques i literàries de l’època.
Per
acabar aquesta dissertació, escoltem la Rosa Mateu, recitant l’últim
poema.
ROSA MATEU: VINDRÀS AL MEU COSTAT
Però tu, finalment,
vindràs al meu costat
i no em sentiré sol.
Endreçaré una mica el meu calaix
i em trobaré a la mà
petites esperances
que abans no hauria sabut veure.
Altre cop,
tindré fe en el demà.
I tornaré a la feina
sense gestos dramàtics
que facin més grotesca
la meva hipotecada,
trista figura d’home.
SEGONA PART
EPISODI 1: LA
SENYORETA MIQUEL
LA VEU: (Darrera del faristol, i dirigint-se al
públic:) La senyoreta Miquel —tal com li
deia tothom— era una persona moderada en política i, a més, religiosa. Era professora
de francès, de grec, de llatí i de català. Posseïa un bon gust innegable per
a la literatura i per les formes
d’expressió, per les paraules i la seva utilització.
AMORÓS 1: (Mentre la LA VEU parla al públic, ell avança
des de la tarima fins a primer terme. Repassa un foli escrit que duu a les
mans. Quan arriba davant, s’atura, mira a platea i diu:) Quan vaig
començar a atrevir-me, per ple convenciment, amb els poemes sense rima i sense
ritme regular, la senyoreta Miquel va seguir fent-me les correccions —i ho va voler fer sempre, en tota mena de
text, fins a darrera hora, fins que va emmalaltir sense remei— però em va fer saber categòricament que
aquells textos, per a ella, no tenien res a veure amb la poesia.
(MIQUEL
vesteix de dona gran, duu ulleres i un mocador al coll. Entra i s’atura al
costat de la taula.)
AMORÓS 1: Sempre recordaré el
comentari de la senyoreta Miquel després de llegir el poema...
TERESA MIQUEL: (Mirant AMORÓS 1) Dona’m! (Agafa el foli,
seu a la cadira, i llegeix per ella. Després el mira de nou i declama en veu
alta:)
A LA PÀTRIA
Feu-la lliure i suau,
blanament ajaguda
en el concert dels pobles,
perquè pugui oblidar-la.
(S’alça
de la cadira i branda el foli:) Què us han fet les
pàtries! Què us han fet les pàtries!
EPISODI 2: MOËT CHANDON
(Es projecta una imatge de la Plaça de Prim de Reus als anys vint.)
LA VEU: El senyor Gaietà era cafeter, però també
polític —republicà i anticlerical— i, a més, corredor financer, perquè va
començar negociant hipoteques entre particulars i va acabar essent representant
per a Reus, i per a allà on convingués, del Banco Hipotecario de España. Ell
parlava dels rics però no hi badava. Més aviat se’n burlava si en tenia motius.
(Comença a desfilar de bracet pel passadís central del teatre una parella
sofisticada, el SENYOR duu un canotier i la SENYORA una pamela extremada, fuma
amb ostentació amb una llarg broquet.)
AMORÓS 1: (Dalt de la tarima, pren cafè assegut a la
terrassa d’un cafè de l’època) Era com un sant laic, el senyor
Gaietà Virgili, però en els negocis resultava una mica murri. Si no ho hagués
estat, no hauria subsistit a la plaça Prim. M’explicava les seves murrieries
triomfants però també alguna operació de la qual havia sortit esquilat.
(S’aixeca, tot desplaçant-se a un extrem de la tarima) Em contà, diverses
vegades, que, un parell o tres d’anys després d’acabada la guerra europea, des
del cafè, va veure sortir una parella elegantíssima del pròxim i luxós Hotel de
Londres; un senyor i una senyora vestits com no se’n veien a Reus i això que
els burgesos locals anaven mudats.
(La parella puja les escales que connecten la platea amb l’escenari.
Una vegada dalt, pugen a la tarima per l’escaló. AMORÓS 1 esdevé espectador del
propi teatre) La
dama duia un capell considerable. Van donar un tomb per la plaça i es van
asseure en un dels vetlladors dels que ell tenia situats a l’illa central.
(La parella
s’atura. Guaiten la plaça, gesticulen buscant una taula lliure a la terrassa i
seguidament, havent-la trobada, s’hi apropen i s’hi asseuen. Un mosso ve de
pressa, recull la tassa de cafè buida i neteja la taula.)
CAMBRER: Que desitgen
prendre, els senyors?
SENYOR: Una botella
de xampany Moët Chandon.
CAMBRER: Perdoni... Una
què?
SENYOR: Una botella de xampany Moët
Chandon ben fresc, si pogués ser, frappé.
(Desconcert
del CAMBRER. Crida el SENYOR GAIETÀ, que compareix i s’excusa de no poder-los satisfer.
Ambdós segueixen la pantomima. La parella, davant el fiasco, s’alça i marxa, altiva,
per l’escaló de darrera la tarima. El SENYOR GAIETÀ es queda, astorat, fins al
final.)
LA VEU: El cambrer va quedar badant: no sabia de què
li parlaven. Va cridar el senyor Gaietà, el qual va haver de donar excuses per
la doble ignorància: tampoc coneixia aquell xampany.
AMORÓS 1: (Baixa de l'entarimat, mentre LA VEU parla
i avança fins arribar a primer terme) El
distingit personatge va alliçonar-los amb amable paciència i va expressar la
seva enorme sorpresa que un establiment tan important no conegués l'excelsa
beguda. El senyor Gaietà va quedar una mica encorregut, com si l’haguessin
agafat en falta.
LA
VEU: Dues setmanes després va comparèixer un viatjant, un representant, també
de categoria però no tanta i els va oferir xampany Moët Chandon.
AMORÓS
1: El senyor Gaietà Virgili es va mostrar disposat ipso facto, a comprar-ne mitja dotzena de caixes. Però el viatjant
el va advertir que aquella marca d’alt nivell mundial només acceptava comandes
mínimes de vint caixes. El senyor Gaietà va quedar sorprès, però hi va accedir.
No es podia quedar sense tenir al cafè, a l’establiment, aquella excelsitud.
LA
VEU: Van passar setmanes, bastants mesos, i algun any, i amb gran sorpresa del
seu comprador, les etiquetes del Moët Chandon es van anar esgrogueint a les
prestatgeries de l’establiment, enganxades a les ampolles immòbils; i les dinou
caixes no encetades s’omplien de teranyines
al fons del magatzem.
AMORÓS
1: Ningú no demanava aquell xampany,
ni per cap d’any ni per revetlles.
(AMORÓS 1 es dirigeix a la taula braser,
agafa una ampolla de Moët Chandon que hi ha, n’omple dues copes, s’apropa a LA
VEU, i brinden.)
LA
VEU: A Reus, ningú no coneixia aquella marca i, per tant, ningú no la
desitjava. Va quedar clar que la visita de la refinada parella no havia estat
altra cosa que una operació de màrqueting
avant la lettre.
EPISODI 3: SANTA I SECA
(Un teatrí
de guinyol, que baixa del teler, és a l’escenari. Dos capgrossos encarnen SANTA
i SECA. Esperen, cadascú a un costat del teatrí.)
AMORÓS 1: (Al públic:) Abans de la guerra, Josep Iglésies, Joaquim
Santasugsagna i Salvador Vilaseca havien estat molt amics. Al petit món de Reus, formaven una colla d’intel·lectuals,
diguem-ne noucentistes. Però ara el Joaquim Santasusagna (Entra al teatrí el capgròs del SANTA i saluda)
i el doctor Vilaseca (Entra al teatrí el capgròs del SECA i saluda) no
es podien filar. (Els dos capgrossos es donen
l’esquena, al mig del teatrí) El Vilaseca parlava malament del Santa
i l’anomenava, sense fallar mai, amb el cognom escurçat, i el Santasusagna deia
mal del Seca també escapçant el cognom igualment compost, però, en aquest cas,
sense cap èxit.
AMORÓS 2: El Santasusagna acusava el prehistoriador i
psiquiatre de no respectar la catalanitat, d’esquivar qualsevol mesura
catalanista, d’adular les autoritats franquistes, d’ocupar-se principalment
dels seus interessos i de ser poc rigorós en els textos.
(SANTA
entona la La Santa Espina,
burlant-se del SECA, que replica menyspreant-lo. Entra AMORÓS 1.)
AMORÓS 1: El metge, en l’altra postura
d’aquest possible pòdium reusenc, on és difícil concedir la prioritat, per la
seva banda, qualificava l’escriptor i excursionista de neurastènic.
SANTA: No respectes la catalanitat! (Amb un bastó, endinya una garrotada al SECA)
SECA: Ui! Ui! Ui! (Tornant-s’hi, també amb un bastó:) Excursionista
neurastènic! Té, té i té...
SANTA: Ai! Ai! Ai! Llepaculs! Pilota!
Més que pilota!.
SECA: Carallot! Carallot! Neurastènic!
SANTA:
(Despectiu:) Au, ves!
SECA: (També
despectiu:) Ves, tu. Ximplet! (Després de l’envestida mútua, se’n van, cadascú al seu
extrem del teatrí. Queden donant-se l’esquena)
AMORÓS 2: Josep Iglésies (Petita pausa. En
pronunciar-se el seu nom, apareix IGLÉSIES arrossegant un portasèrums) es burlava d’aquest antagonisme entre els seus
dos amics.
AMORÓS 1: Sobre aquest tema hi va haver una bona
notícia: la notícia de la reconciliació, almenys oficial, entre el senyor
Santasusagna i el doctor Vilaseca.
AMORÓS
2: Va ser obra de Josep Iglésies.
AMORÓS 1: A Josep Iglésies el van
haver d’operar d’una hèrnia complicada i van coincidir els dos rivals a
visitar-lo.
IGLÉSIES: Des del llit del dolor, vaig intentar, amb
molta vehemència, de convèncer-los perquè fessin les paus.
SANTA i SECA: (Reapareixen
cadascú per un extrem del teatrí, caminant d’esquena. Topen. Es giren, es veuen
i exclamen alhora, mirant els dos AMORÓS:) Vatua l’olla! Tu!
AMORÓS 2: I ho va aconseguir, se’n va sortir. He sentit
explicar, molt divertit, a Josep Iglésies, que el Vilaseca i el Santasusagna
havien fet les paus per sobre del seu cadàver.
AMORÓS 1, AMORÓS 2 i IGLÉSIES: Vinga,
va, doneu-vos les mans d’una vegada.
(SANTA
i SECA fan tres encaixades. Es tomben i surten del teatrí, cadascú pel seu
costat. De reüll, s’insulten:)
SANTA:
Llepaculs!
SECA: Neurastènic!
EPISODI
4: EL SERMONCITO
(Es
projecta el programa de mà de l’Exposició de Roses de 1964.)
AMORÓS 1: L’any 1964 vaig fer el pregó de l’Exposició de Roses, en català, com pertocava, i a la ràdio, per
primera vegada, sorprenentment, no vaig tenir cap problema. Sens dubte havien
canviat lleument les condicions. Però Carles Giró, en canvi, em va dir que no
el podia publicar en català, i em va exigir que, en tot cas, el traduís.
LA VEU: L’exposició era instal·lada al Teatre
Bartrina. El grup d’autoritats, a l’hora anunciada, va fer el recorregut i, en
un moment determinat, va efectuar la seva parada i es va establir una rotllana.
AMORÓS 1: (Avança fins a primer terme. Dirigint-se a LA VEU:) En un silenci oportú, jo vaig dir al delegat
provincial del Ministerio de Información
y Turismo que no entenia perquè no
deixava publicar el meu ingenu pregó de roses al Semanario Reus.
(Al públic:) El
delegat va donar, no sé per què, una ullada a l’entorn i va ordenar al Carles
Giró de forma tallant i també ben audible:
DELEGAT: (des d’una
llotja de platea:) ¡Giró! Giró, publique el sermoncito de Amorós.
GIRÓ: (Vesteix sinistrament
de negre, amb un capirot al cap. Esverat, respon des d’una altra llotja de
platea, al costat oposat on hi ha el DELEGAT:)
Bueno, bueno. Pero esto sería sentar un precedente.
LA VEU: Carles
Giró era un immobilista, un integrista, un fonamentalista, un conservador de
pedra picada.
AMORÓS 1: A mi em
va dir i em va repetir, al llarg de la nostra relació, que acceptava el
franquisme no pas com a règim ideal, sinó com el millor règim possible per a
garantir mínimament els seus ideals.
EPISODI 5: L’OCA DE LLEIDA
(Escenari
fosc. A la pantalla: caricatures del Gort, capçalera del diari La Hoja
del Lunes, articles publicats. Entre
cametes, se sent la veu llunyana d’un BRIVALL anunciant La hoja del Lunes.)
LA VEU: “La oca” de Lleida, com li deia la gent, tenia molta sortida: tocava
en gran detall els esdeveniments esportius de les categories secundàries, cosa
que no feia La hoja del lunes de
Barcelona. Recollia, a la seva manera, moltes notícies de Reus, cosa insòlita
en aquells anys, i l’humor del corresponsal Josep Maria Gort, a la darrera
pàgina, hi acabava de fer el pes. La gent la comprava i la tenien, a més, molts
bars i barberies, on el personal llegia amb avidesa l’humor corrosiu del periodista
Gort.
BRIVALL: (Entra de darrera de les tarimes, cridant:) La Oca del Lunes! La Oca del Lunes! (AMORÓS 1 n'hi compra un exemplar. Li dona un cop d’ull i s’acosta
a LA VEU, que agafa el diari. El BRIVALL surt)
LA VEU: Aquest setmanari lleidatà era,
a fi de comptes, el que en deien “full dels dilluns”, que sortia a cobrir la
falta de diaris per la festa dominical de la premsa. El setmanari era senzill,
fet amb el paper més barat, i amb un contingut més just que un pany de cop...
(A la
pantalla es projecta el vídeo d’un BARBER ensabonant un client.)
AMORÓS 1: (Que ha recuperat el diari i l’ensenya amb èmfasi
a LA VEU) ... però de l’ultima pàgina se n’ocupava de dalt a baix el seu
corresponsal reusenc, Josep Maria Gort.
BARBER: (Atura el que feia. De la pantalla estant,
primer pla de la seva cara. Sembla guaitar per una finestra) Gort elaborava una
parodia del periodisme de l’època. Era un caricaturista de la improvisació
perquè escrivia sense rumiar-s’ho gaire i
no tenia manies.
AMORÓS 1: (Adreçant-se al BARBER:) Per
altra banda, en tots els temes, quan li donava la gana, li arriava pel descosit,
sense que el preocupés la censura. És
clar que no deia les coses mai a la directa; les deia en un llenguatge que,
sense ser-ho, de vegades semblava surrealista.
BARBER: (De la pantalla estant:) Tenia, però, una
bèstia negra: l’Ajuntament. De l’Ajuntament, procurava riure-se’n sempre que
tenia ocasió. Els ridiculitzava per petites coses, per successos menors, per
qüestions de pa sucat amb oli, però els ridiculitzava.
(D’ara
endavant, la projecció del vídeo segueix el seu curs en silenci.)
AMORÓS 1: (Al públic:)
I els de ca la vila es desesperaven, perquè quan escrivien a Lleida
protestant de la inexactitud d’una o altra informació, els de Lleida, els de “La oca”, no els feien cap cas.
LA VEU: (Al públic:)
Els directors de Lleida ho acceptaven tot. No es posaven mai cap
pedra al fetge. Depenien d’un altra govern civil, d’uns altres censors.
AMORÓS 1: Com a molt bon exemple
citaré una crònica, sobre una sessió una mica especial de l’Ajuntament. Gort
deia al final, exactament com es feia en les cròniques de futbol:
(A la
pantalla, primeríssim pla de la cara del barber.)
BARBER: A las órdenes del Muy Ilustre señor Alcalde, don Juan Bertran,
el equipo municipal formó de la siguiente manera:
Tenientes de Alcalde, señores Bofarull, Cuadrada, Huguet, Balcells, Garrete y Coca;
Concejales, señores Rull, Pellicer, Fontgivell, Gavaldá y Magriñá.
AMORÓS 1: I encara hi afegia els que
sobraven, advertint que eren suplents.
EPISODI 6: PROCAÇ I PROSAIC
(A la
pantalla, l’aparador de la llibreria Grau, del carrer Monterols de Reus, on es
veu exposat el llibre Da nuces pueris. LA VEU i AMORÓS 1 són darrera del faristol. El SANTA seu a la taula
braser, mig d’esquena. ARNAVAT, dret al seu costat i de cara al públic, duu un
exemplar de Da nuces pueris.)
LA VEU: (Al públic:) El maig de 1960 va arribar a Reus el primer
llibre de Gabriel Ferrater, Da nuces
pueris. Josep Maria Arnavat tingué el llibre molt aviat.
Ho digué al Santasusagna el qual, pel
seu desesper, ja quasi no podia llegir.
Van quedar que l'Arnavat aniria a casa
de Joaquim Santasugsana a llegir-li els poemes de Gabriel Ferrater, per a
Santasugsana, el fill del seu força admirat Ricard Ferraté Gili.
AMORÓS 1: (Al públic i a LA
VEU:) Hi va haver la lectura.
L'Arnavat va començar pel primer vers del primer poema: “In memoriam”. No va durar
gaire la lectura. Segons em va explicar Josep Maria Arnavat —aquell dia mateix,
de calent en calent i a fi i efecte que en prengués nota— en arribar al punt
que diu:
(ARNAVAT,
dret, llibre en mà, comença a llegir el poema. El SANTASUSAGNA l’escolta
atentament.)
ARNAVAT: Vam
descobrir les putes i el robar.
Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbuls,
se’ns haurien obert ben aviat.
però vam guanyar uns mesos. El primer
bombardeig ens el vam passar al refugi
de ca la Sol, i tots teníem por
que ens hi pleguessin...
SANTASUGSAGNA:
Prou! prou! Ja en tinc prou i massa.
AMORÓS 1: (A la veu:) Aquí, Santasusagna
—segons Arnavat— va fer una exclamació
monosil·làbica, de rebuig indubtable.
ARNAVAT: Deixem-ho córrer? (Fa una petita pausa) Tanquem
el llibre!
SANTASUGSAGNA: I tant! (S’aixeca de la cadira i marxa d’escena escandalitzat,
abans, però, de sortir del tot i fer el mutis, es girarà vers l'Arnavat) Aquest fill del Ricard deu
estar mig boig.
AMORÓS 1: (A la veu:) Quan Arnavat em va
haver explicat l’entrevista, vaig intentar defensar Da nuces pueris. Només vaig poder dir-li que m’agradava molt, sense
saber explicar per què.
ARNAVAT: (Obre de nou el llibre i en llegeix, per a
ell, unes línies) Això no és poesia. (Tanca el llibre amb desdeny i el rebat
damunt la taula. Després, indignat, diu:) Tot
és procaç i prosaic!
EPISODI 7: EL BURRO
ETS TU
(Davant de
la tarima, a peu pla, hi ha cadires repartides de cara a la pantalla, formant
una mena de semicercle. A la pantalla es veu l’escenari del Teatre Fortuny amb
el teló abaixat.)
AMORÓS 1: (A primer terme:) Parlava, de
tant en tant, amb Maria Aurèlia Capmany, a qui feia gràcia poder representar a
Reus La primera història d’Esther, de
Salvador Espriu.
Un dia em va fer saber, com una gran
notícia, que Salvador Espriu tenia mitges ganes d’acompanyar-los. Em vaig
alarmar. L’Espriu tenia fama de sortir molt poc de casa i em vaig esgarrifar
pensant que algú no digerís prou bé La
primera història d’Esther, i ho manifestes, d’una forma o altra, al mateix
teatre. Ho vaig dir a la Maria Aurèlia. Ella va fer una cleca. Als dos dies em
va comunicar que l’Espriu, estimulat pels meus temors, havia decidit venir a
Reus, al Teatre Fortuny.
(Entren
actors, amb ESPRIU i AMORÓS, fent de públic assistent a la representació, per
diferents costats, i s’asseuen a les cadires.)
LA VEU: Va arribar el dia de la
representació. El públic estava expectant. En aquell teatre ple, durant el
primer quart llarg, no se sentia, com vulgarment es diu, ni una mosca.
(A la
pantalla es veu un moment de la representació.)
AMORÓS 1: (A’alça)
Aviat una part del públic va començar a sentir-se incòmode. Jo
estava al costat d’un Salvador Espriu impertèrrit i a mi no em tocava la camisa
a la pell.
LA VEU: En caure el teló, a la mitja
part, hi va haver silenci. (A la pantalla, l’escenari del Teatre Fortuny amb el teló abaixat)
AMORÓS 1: La llotja que ocupàvem
—visiblement baldera— era relativament a prop de la porta que conduïa a
l’escenari. Espriu em va dir que volia anar a saludar “els nois de l’Adrià
Gual”. (ESPRIU
puja a la tarima) Vaig sortir amb ell; una passa darrera d’ell.
(ESPRIU
contempla estupefacte l’escena:) Tot just al passadís, prou ample, el senyor
Francesc Llevat Rossell, tinent d’alcalde, aficionat al teatre, que havia
dirigit alguna obra dels Álvarez Quintero, em va agafar per les solapes de
l’americana fins a posar-me d’esquena a la paret. (Escenificar-ho. El suposat públic de
l’escenari es gira cap on passa l’incident)
LA
VEU: El senyor Llevat treia foc pels queixals...
LLEVAT: Això no té cap ni peus. Ho
portes perquè ens pensem que som burros i el burro ets tu. (Emprenyat, surt d’escena)
(ESPRIU acompanya amb la mirada la sortida de LLEVAT.)
ESPRIU:
(Dirigint-se
a AMORÓS 1:) S’ha arribat a l’agressió física?
AMORÓS
1: (Gesticulant:) No, no.
ESPRIU:
Encara rai. Hem tingut sort .
(A la pantalla, un vídeo on discurseja l’ALTÍSSIM.)
ALTÍSSIM:
Vilatans, compatricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. Pregueu pels
ximples de la vida, els mendicants que
capten de porta en porta, per places i carrers una minsa i reganyosa caritat, durant
generacions senceres.
(Efecte
sonor: se senten els aplaudiments.)
LA VEU: (Imposant-se damunt del soroll
d’aplaudiments:) Va caure el teló final i va sortir Salvador
Espriu a l’escenari a saludar amb una gran reverència.
(Aplaudiments
cada vegada més forts. ESPRIU, dret, il·luminat per llum zenital, saluda des de
la tarima fent tres reverències.)
LA VEU: La gent, amb els llums
encesos, va aplaudir força; molt més del que ens pensàvem.
(Segueix
l’efecte sonor d’aplaudiments, que farà de falca de transició. Surt el públic
de l’escenari, cadascú amb la seva cadira, tret de dues cadires que han de
quedar damunt la tarima, enfrontades.)
EPISODI 8: LES COSIDORES
(Al costat
de la taula braser hi ha tres dones cosint.)
LA VEU: (Des de la zona de faristols) Un petit grup de noies, de dones joves, estaven
preocupades pel canvi que observaven entre els capellans de la darrera volada.
Es veu que el darrer diumenge, a missa, havien sentit l’homilia d’un jove
mossèn de Sant Pere.
DONA 1: On anirem a parar! Aquests
capellans ens faran perdre la fe. Però que es tornen rojos aquests homes, ara. Acabarem
que ni a missa podrem anar.
MARIA ROSA: I ca, dona, i ca. No és
res d’això. (La MARIA ROSA, s'aixeca i s’acosta a la taula braser. Engega
un aparell de radio) Aquests són dos o tres xitxarel·los que
l’Amorós entabana. Tot plegat, no res. (Les dones s’agrupen amb
interès al voltant de la ràdio)
LA VEU: La va tranquil·litzar la Maria
Rosa, bona modista i filla d’un radical que a còpia d’anar millorant de posició
econòmica havia seguit l’evolució —des de la flamarada fins a la dreta— de
l’histriònic Lerroux.
(Augmenta el volum del so radiofònic. Se sent el començament d'un programa del Consultorio de Helena Francis.)
EPISODI 9: ISABEL
LLÁCER
(Hi ha
dues cadires damunt de la tarima, enfrontades. Simulen un departament de tren.
Som a l’estació de Reus de la RENFE, als primers anys setanta. AMORÓS 1 és
davant de la tarima esperant el tren i al seu costat hi té un maletí
d’executiu.)
AMORÓS 1: La Llácer era una dona jove
i eixerida. No crec que tingués més enllà dels vint-i-cinc anys. Militava al
Partit Comunista. El 1966 arribà des de Madrid a l’Institut de Reus, com a
flamant catedràtica de Llengua i Literatura espanyoles.
LA VEU: Fumava Celtes com un carreter,
tenia una miopia important, duia unes ulleres amb vidres de cul de got
esgarrifoses, i vestia sense la més mínima coqueteria. No cuidava ni gota
l’aspecte.
AMORÓS 1: (Amb to de retret a LA VEU:) Però tenia caràcter i personalitat. I era una
gran professora. (Petita
pausa) Molts alumnes li recorden les classes amb admiració.
Amb la Llácer ens vèiem sovint. Mai no
vam parlar d’altra cosa que de política. I a fe que m’hauria agradat sentir-la
parlar de literatura, que en sabia un pou. Però jo en aquell moment també
estava obsessionat per la política i, amb la Isabel, no acabàvem mai el tema.
(Al públic des del lloc són i amb to confident:) Una nit, anava a agafar
l’exprés de Madrid per qüestions del negoci tèxtil. El tren ja no tardaria
gaire a arribar; jo era a l’andana i, amb gran sorpresa, vaig veure que venia a
través de les vies la Isabel Llácer. (Apareix la LLÁCER corrents de darrera de la tarima i se
situa al costat d’AMORÓS 1)
Quan la vaig tenir a prop em va dir:
LLÁCER: En arribar a la pensió, el
fondista m’ha avisat que en aquell mateix moment dos policies m’estaven
escorcollant la cambra. He agafat la cartera amb el DNI i no res més, i he
decidit fugir a Madrid, a casa meva.
AMORÓS 1: (Dret al costat del seient del tren) Vam pujar junts al tren i, per poder parlar,
li vaig suggerir que vingués al meu departament. Primer va anar a veure on era
la seva llitera i després va venir on era jo. A Les Amèriques m’havien comprat
un bitllet, anar i tornar, perquè havia de dormir dues nits seguides al tren.
(S’asseuen a les cadires enfrontades. AMORÓS 1 i LLÁCER gesticulen com en una
conversa animada.)
LA VEU: La corda no s’acabava mai,
encara que la temàtica era sempre la mateixa. A les dues de la matinada, van
trucar a la porta.
(L'INTERVENTOR
és a l’extrem de la tarima. Pica tres cops a terra. AMORÓS 1 i LLÁCER,
sobresaltats, s’alcen, i AMORÓS 1, mímicament, obre la porta.)
AMORÓS 1: Vaig obrir i vaig veure la
cara de l’encarregat del vagó amb un somriure mel·liflu còmplice, que em digué:
INTERVENTOR: (Vermell de galtes i amb un bigoti que
denoti autoritat) Lo siento
caballero, pero la señorita no puede quedarse más tiempo porque cierran el
vagón restaurante y el paso quedarà cortado.
(AMORÓS 1 s’acosta
a l’INTERVENTOR i li dona 100 pessetes. L’INTERVENTOR les agafa i se les entafora
a la butxaca. Somriu, fa mitja volta i surt d’escena.)
AMORÓS 1: (Sol) Vatua el món! No hi
pensàvem en això. Vaig dir a la Isabel que jo aniria a la llitera i que ella es
quedés al meu departament. Vaig agafar la simple cartera que duia, vaig sortir
i ella al darrera dient-me que de cap manera. Quan ja érem al final del
passadís, em va donar per sorpresa una empenta a l’estómac amb les dues mans,
em va deixar palplantat i es va esmunyir com una fura.
Allí es va quedar l’individu del vagó,
encara somrient. A sobre, havia tingut l’estúpida idea de donar un bitllet de
100 pessetes al presumpte còmplice.
En arribar a Madrid, la Isabel em va
saludar de lluny amb el braç i no ens vam tornar a veure fins que va tornar a
Reus al cap d’una setmana.
EPISODI 10: PALACIO DEL PARDO
(Moure les
2 cadires anteriors cara al públic. Dalt de la tarima, a l’esquerra, una
tauleta on seu una SECRETÀRIA. FONTANA arriba baix de la tarima, repassa la
corbata i els punys de la camisa, i puja dalt de la tarima. S’asseu a una de
les cadires. S’aixeca i camina neguitós.)
LA VEU: Un dia, el ministre reusenc Enric
Fontana va ser cridat, sense que li
toqués en l’ordre establert, a despatxar amb el caudillo. Ell l’anomenava
així.
Sorprès i
alarmat, i rumiant quina cagada hauria pogut amollar sense proposar-s’ho, va
inquirir a la secretària que li aclarís quin ministre despatxaria darrere d’ell,
perquè l’havien convocat a la primera sessió.
FONTANA: (S’atura, mira el rellotge i es dirigeix a
la secretària, que s’està pintant les ungles:) Señorita!
(S’hi acosta més) Señorita ¿espera el caudillo a algún otro ministro?
(La SECRETÀRIA se’l mira de fit a fit. FONTANA està cada vegada més
inquiet. Ella consulta amb parsimònia una agenda, després la tanca. Ell resta expectant.)
SECRETÀRIA: Ninguno, el caudillo
dedicará la tarde sólo a usted.
AMORÓS 1: L’Enric, segons ens
va contar, va perdre la serenitat i la tranquil·litat —tot i la seva flegma—,
cosa inconcebible en la seva persona.
(FONTANA
segueix caminant amunt i avall. Apareix el CAUDILLO i ell s’aixeca, volent parlar-li.
El CAUDILLO l’obvia i s’acosta a la SECRETÀRIA a deixar-li uns papers. Ella surt
d’escena i el CAUDILLO se’n va per on havia entrat. Fontana s’asseu. Torna el
CAUDILLO cercant amb la mirada la SECRETÀRIA, que ja no hi és. Remuga i
s’entorna de nou. Llavors s’adona de FONTANA.)
CAUDILLO: Ah, ya està aquí,
siéntese. Ahora mismo estaré con usted.
FONTANA: El caudillo em contestava distretament; amb
prou feines m’escoltava. Quan es feren tres quarts de vuit, em feu entrar més endins,
fins al darrer racó de d’enorme despatx, un racó tapat amb una cortina. El caudillo va descórrer la cortina i va
aparèixer un televisor. (Sonen les campanades d’un rellotge)
CAUDILLO: (Entra per tercera vegada, agafa pel braç FONTANA
i l’acompanya on hi ha les dues cadires). Fontana, usted es el único
hombre que tengo en el gobierno aficionado al fútbol. (Obre una suposada cortina, mímicament, i es queda amb el
braç saludant a la romana) Hoy vamos a ver el partido del Madrid. (Ara, gemegós:) Doña Carmen no me deja ver ningún
partido en paz. (Ordenant:) Así que ya lo sabe
usted, Fontana. De hoy en adelante, será mi compañero de tribuna. (Tomba la cadira de cara a la pantalla i s’asseu, FONTANA
l’imita, i llavors comencen les imatges del partit)
FI
